Estiu

No voldria caure en bucolismes fàcils però caldria reconèixer que l’estiu –si no abrusa i no abusa d’eixutor-- té una cara més amable que no pas l’hivern. En primer lloc per la llum.

L’estiu és l’època a la nostra latitud en què el dia és més llarg. No és difícil pensar que aquesta llum ha de disposar l’ànim a una certa vivència de plenitud. Fins i tot sense tenir necessàriament vacances és fàcil, en els moments de lleure, percebre procedent tant de la muntanya com sobretot de la mar el retorn d’un aroma de descans.

A la llum cal afegir-hi la calor. Sense calor la vida es fa difícil i fins i tot impossible. Amb la llum hi veiem i amb la calor, si també disposem d’humitat, és clar!, vivim. La claror i la calor fan madurar el blat i rematen l’estiu, a frec de tardor, amb la verema. I en el camí que va de la sega a la verema sembla que la vida celebri el seu propi entusiasme i vessi amb excés un bé de Déu de fruites...els animals s'aparellen i les persones dialoguen amb els seus cossos amb més fertilitat anímica i, sovint, amb més passió. L’estiu és temps de maduració, temps d’esclat de vida, temps de fecunditat, temps de sensualitats... o, si més no, hauria de ser-ho.

L’estiu, doncs, en la seva essència hauria de ser un temps fàcil perquè la mateixa vida t’ho proposa. A l’estiu tota cuca viu—diu el refranyer català. Summertime ant the living is easy canta la mare amb els seu fill en braços en la inoblidable escena de Porgy and bess...

Llum profusa; esplendor. L’estiu s’imposa i inclina les ànimes a la felicitat, escrivia André Gide, en el seu Journal del 1943...

Miro ara i avui el nucli de l’estiu... i penso que el que diu Gide hauria de ser veritat.