16 de juliol de 2009

Llegir


¿Es llegeix menys ara que abans? No gosaria afirmar-ho en xifres absolutes. Els joves i els infants llegeixen? He vist nens de dotze anys, asseguts en una vorera llegint un volum de Harry Poter absolutament entotsolats. I he viscut diverses experiències d’infants i adolescents que em solen trencar les teories habituals respecte de la importància dels hàbits de lectura. No hi ha dubte que s’ha d’aprendre a llegir i que, per tant, a l’escola cal fer llegir... Ara bé, una altra cosa és que l’hàbit de lectura depengui de l’escola o dels pares.

De pares i mares lectors he vist sortir fills sense una afició especial per la lectura i a l’inrevés. És més: he observat amb perplexitat que de germans propers en edat i educats en la mateixa escola, n’hi ha que surten lectors empedreïts –sense que ningú els hagi estimulat a llegir—i d’altres que tenen serioses dificultats per processar la informació escrita. I aquesta afició a llegir de petits i de joves, a més –per a més perplexitat encara!—no té res a veure amb el seu triomf posterior en el món acadèmic. Lectors i no lectors poden arribar a cimals importants en carreres i estudis superiors complexos. Per tant jo no gosaria dir, a partir de l’experiència, que llegir ajuda a triomfar intel·lectualment. I humanament parlant tampoc: he trobat bones persones tant en lectors com en no lectors i sabem de perfídies inhumanes també entre persones que han estat educades en la lectura, la poesia i l’art...

Potser la fam de llegir neixi d’alguna manera a partir d’un gen. Lògicament aquest gen potser cal estimular-lo... Sigui com vulgui, els qui vivim el plaer de la lectura sabem fins a quin punt ens permet endinsar-nos en altres mons que, altrament, ens serien del tot desconeguts. La lectura d’una bona novel·la et fa sortir dels propis límits espacials i temporals i et carrega l’ànima d’experiències de vida respecte de les quals aprens humanitat. Si el novel·lista és bo, té voluntat d’estil i construeix els personatges no pas com a robots o símbols d’idees simples, sinó carregats amb tota la lògica de la seva humanitat, el lector sent a dins com se li eixampla l’ànima i com amplia el repertori de coneixements vitals respecte dels enigmes insolubles de la vida.

És cert que vivim un món d’imatges amb diversos graus d’iconicitat. I la imatge és sempre més seductora que la paraula. I també és més fàcil per al receptor. I habitualment més simple. Mai una pel·lícula, per exemple, consumida en dues hores de mitjana, arriba a proporcionar-te –enllà de l’estalvi de temps en la descripció—la riquesa de matisos i la lenta penetració de significats que produeix la lectura de la novel·la que li ha servit de guió.


La lectura i la música tenen un grau d’iconicitat zero. I això, juntament amb la tensió de la vida contemporània en la qual no parem d’estar activats per a treure’ns la feina del damunt, fa que fins i tot a les persones a les quals els agrada la música o la literatura hagin de fer un petit esforç de voluntat per parar el ritme vital, agafar el llibre o posar el compacte (o el que sigui) per llegir o escoltar música sense fer res més... en comptes de deixar-se anar a la facilitat o bé de continuar fent coses o bé de deixar que l’esguard se’ls inundi de les imatges de la televisió.

Tanmateix, superat el moment inicial, i un cop capbussats en la música o en la lectura amb el convenciment que el que es fa en aquell moment és tan lícit com fer coses, mirar la televisió o parlar per telèfon... l’aventura i el plaer que es desvetlla en el sentiment o en la imaginació així com la satisfacció arran de les reflexions i sensacions que s’experimenten no tenen parió. I si la música o la lectura són compartides, aleshores crec que s’arriba fins i tot a transcendir una mica la pròpia identitat.