Solitud

Sembla com si en el bell mig de la naturalesa humana s'hi arborés una tensió difícil de resoldre. D’una banda la necessitat de companyia... de l’altra, una certa necessitat de solitud. Amb tot jo diria, si he de fer cas del que em sembla percebre en el meu entorn, que avui, llevat de malaltia psíquica, la majoria de les persones tendeixen més aviat a buscar companyia que no pas espais i moments de solitud. Sembla com si la solitud fes por.

Crec recordar que era Nietzsche qui afirmava que el valor d’una persona es mesurava per la quantitat de solitud i de silenci que era capaç de resistir. Com totes les sentències inapel·lables convé matisar la frase, però crec que tenia bona part de raó.

Pel que fa al matís jo diria que hi ha dos tipus de solitud: la buscada lliurament com un moment en què un sap gaudir del seu món intern i de les seves reflexions, i la imposada per les circumstàncies. En el primer cas la solitud és reconfortant; però quan és imposada i no volguda, es pot experimentar, senzillament, dolor: el dolor de ser. És una solitud eixorca que fa entrar un glop gelat a l’ànima, sobretot quan un té una pila d’anys a les esquenes del cos.

Pel que fa a la sentència, la solitud i el silenci buscats, fins i tot com a exercici d’ascesi personal, poden fer créixer el valor de les persones, la seva qualitat humana. Si avui tinguéssim aquesta virtut –estar una estona sols i en silenci, sense tele, sense lectura, sense res més que nosaltres mateixos-- molts problemes ja no s’arribarien a produir.

Perdre’s en una solitud sense enyorança és una mostra de riquesa interior que, de ben segur, a la llarga, fa profit a un mateix i a les persones del voltant. Patir una solitud imposada, ni que sigui d’una sola nit, et pot fer tastar la gelor de la fosca, la fredor de la mort.