Qualsevol intent de definir el concepte d’art està abocat al fracàs. Tanmateix en utilitzar el mot, habitualment solem entendre’ns. La dificultat de definició rau probablement en la seva mateixa essència. L’art consisteix en construccions i expressions que van enllà de la comunicació racional normal. De fet les vivències –des dels anhels a algunes idees, des de les sensacions als sentiments—només es poden expressar i viure fins al final a partir de formulacions artístiques.
Quan ens trobem davant d’una obra d’art ¿li podem demanar explicacions? Un poema, per exemple, s’ha d’entendre o s’ha de viure? La façana del Partenó s’ha de contemplar en silenci només? Un jardí zen només pots sentir-lo mirant-lo sense interrogar-lo?
He llegit assagistes que han proposat que tota paraula sobre una obra d’art n’és una profanació. Que l’obra d’art ha de ser deixada lliure i cadascú l’ha de rebre a la seva maenra, d’una forma diferent, encara que el codi significatiu emissor sigui un de sol. D’altres, entre els qui em compto, considerem que a una obra d’art se l’ha d’interrogar. I que a mesura que ens dóna respostes, la gaudim més.
Davant d’una obra d’art podem triar quedar-nos en la pell o podem intentar entrar en els seus budells o fins i tot en la seva ànima. Com més hi entrem, més la vivim.
Podem gaudir o deixar-nos penetrar per l’art sense pretendre entendre’l: sovint això ens pot passar amb la música. Ens pot emocionar el contrapunt del concert per a dos violins de Bach sense tenir cap coneixement sobre els tons, les notes i les successions dels acords... Podem tancar els ulls i deixar-nos bressolar pels significats insinuats de les melodies.
Però podem també entrar en les formes, en l’anàlisi de les melodies, en el coneixement del context de creació, en les circumstàncies personals de Bach, en l’encàrrec del concert, etc. i de ben segur que la melodia pot penetrar millor a la cleda de coralls més íntima de l’ànima.
Ara bé, tant si no li demanem explicacions com si l’interroguem, el que és segur és que d'una obra d'art mai n’esgotem el misteri.
2 comentaris:
I tant! Hi estic d'acord. Intentar definir el concepte d'art és com intentar definir a una persona. Se li pot intentar entendre, però mai captar la seva essència en la seva totalitat amb paraules. Se li pot interrogar; però mai es faran les preguntes suficients ni es podran obtenir respostes exactes... L'únic que es pot fer és capbussar-se en ella, en la seva vida, conèixer-la... i sentir-la.
Jenny,
Estic bastant d'acord amb tu. Crec que definir una persona, en el sentit d'identificar tots els trets essencials de la seva personalitat, pot arribar a ser possible. Però el que sents i coneixes quan et capbusses a dins d'ella --molt bonica aquesta expressió teva!-- està enllà de les paraules normals i, probablement, només es pugui dir en poemes o en altres formes d'art.
De les persones i de l'art sempre se te n'escapa alguna cosa. Però potser se t'escapin més coses d'una obra d'art que no pas d'una persona... La persona, malauradament desapareix tard o d'hora, en canvi l'obra d'art pot perdurar a través dels segles. Està per tant oberta a moltes més preguntes i pot ser "capbussada" --com diries tu-- per moltes més generacions.
Moltes gràcies per comentar el meu blog.
Tòfol
Publica un comentari a l'entrada