5 de juliol de 2009

Sentit


Passo moltes hores, per atzars de la vida, al costat d’un llit d’un hospital llunyà fent companyia a un familiar que, sobtadament, ha hagut de ser operat d’urgència in extremis amb poques possibilitats inicials de sobreviure. Gràcies a la ciència mèdica, aquest malalt es recupera lentament i aviat li serà donada l’alta.

Les hores en un hospital passen molt lentament, sobretot quan el malalt està en estat inconscient i intubat per tots els orificis possibles i més... Durant aquestes hores llargues en què l’únic que pots fer és presència silent, la condició humana i el sentit de la nostra existència, un cop més, apareixen amb turbulència a la ment i et trasbalsen l’ànima... i això al marge que la persona malalta sigui molt estimada, com és el cas.

Sobre el problema del mal i de la mort s’ha escrit molt i se n’ha dit més encara. Des del punt de vista catòlic i cristià no disposem, per més que es digui, de respostes convincents. Haver-nos fet inicialment tan febles, amb un Tàntal permanent damunt del cos com un dels escenaris possibles de les nostres vides, no té una fàcil explicació si partim de la base que el Creador és bondat infinita.

Un hospital és un magatzem de dolor en el qual es lluita aferrissadament contra la malaltia amb tota mena de mitjans artificials inventats i aplicats al llarg del temps pels humans. No puc deixar de concloure que, segons el que diem de vegades els catòlics referint-nos a la voluntat de Déu amb una gosadia sospitosa, un hospital podria ser considerat com una blasfèmia ja que lluitem com nans davant d’un gegant contra l’ordre natural de les coses. I l’ordre natural de les coses, creat, volgut i mantingut per Déu segons se’ns predica, està ple d’errors genètics, malformacions, accidents, virus sense possibilitat de ser resistits pel sistema immunitari, etc. ¿No és aquest l’ordre volgut per Déu? No és plena la pràctica mèdica d’artificialitats? Per més que es donin voltes a les coses, aquest raonament, amb la mà al cor, et porta a una certa foscor. I suposo que aquesta foscor és encara més extrema per a qui està en el llit del dolor...

Precisament Jesús, segons narren els evangelis, es va distingir, entre d’altres coses, per posar la divinitat al servei dels humans i no va parar de lluitar contra l’ordre natural de les coses... curant malalts, ressuscitant morts, multiplicant pans i peixos... amb el resultat de tots sabut: una mort en creu, una resurrecció que ningú no va veure, i la predicació d’uns que van dir que eren els seus testimonis. Aquests dies a l’hospital penso que tot plegat ens ho han posat ben difícil...

I un cop més tot em porta al debat irresoluble de l’Occident i de l’art del segle vint ençà. Resolts per a molts, la immensa majoria, els problemes de l’alimentació diària, de l’abric i de la residència... i fins i tot la possibilitat de viure amb un bri de democràcia com a Catalunya ¿què hi fem aquí, moridors des de l’instant de la concepció? ¿quin sentit té aquest dolor que en un hospital vius de manera tan concentrada? ¿Per què engendrar vides que poden patir molt i que, de fet, en el moment de néixer són prou vells ja com per morir?

Que jo sàpiga només hi ha dues respostes. L’una, la més evident, la més aclaparadora i la més cruel –raonablement defensable—és l’absoluta falta de sentit. El món és absurd, caòtic, il•lusori, fútil. Sovint l’art ha expressat i expressa aquest desconfiança en la realitat. L’únic punt que em fa dubtar d’aquesta sortida és el fet que no podem viure la vida com si fos absurda i tothom, fins i tot el més inclinat a caure per la pendent d’aquesta tristesa immensa, viu la vida com si tingués sentit.

La segona resposta, raonablement més feble però també amb punts de suport consistents, consisteix a proclamar d’entrada, per instint emocional si es vol, una estat de confiança primordial. Sense optimismes barats, sense mentides afirmatives (“el mal és una benedicció de Déu”, “el mal existeix perquè la creació és limitada”, etc.), reconeixent la dificultat de creure en un Déu bo que permet aquests gavadals de sofriment sense esperança històrica de cap mena en aquest món, també és possible un sí fonamental a la realitat malgrat el seu caràcter problemàtic.

L’art des del segle XX ençà es mou sovint entre aquestes dues tendències: manifestar la falta de sentit i l’absurd d’una banda, o bé, sobretot en música, proclamar a través dels sons, les imatges i les construccions una herència de sentit, una bestreta de sentit, una il•luminació possible de sentit.

Alguns necessitem molt trobar i viure per part d’aquest sacerdoci particular dels artistes propostes que vagin en aquesta segona direcció. I així, en la foscor, continuem fent l’aposta pascaliana pel sentit esforçant-nos a dir que sí malgrat tot i a formular sense defallir un espai diari per a la pregària.

Com ho fa el bon i genuí gospel, per exemple.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Hem sap greu llegir aquestes paraules perque el què mostren inicialment és que vius uns temps de tonalitats grises més properes a la negror que no pas a la llum...
Volia dir-te que sé què és esperar llargues hores fent companyia a un familiar en un hospital i sentir que potser ni se n'adona que ets al seu costat. Conec aquella impotència i el passar els minuts preguntant-se si val la pena ser allà.
Però crec que va ser en aquells temps de lluita aferrissada quan hem vaig adonar que la vida sí que té un sentit: aquell que li vulguis donar tu. Potser no tindrà fonament científic pels altres; però l'important és que tingui sentit per tu.
Jo, per exemple, ni tan sols m'ho vaig plantejar. Quan hem vaig adonar ja feia temps que lluitava per sobreviure. Vaig pensar que ja que m'havien regalat el bitllet de viure, per què no aprofitar-ho de la millor manera que pogués fer?
El sentit que té per mi la vida és sencillament el fet de viure-la. Si creus en Déu, amb més raó encara: Déu t'ha concedit aquest billet i ha posat en les teves mans la decisió d'escollir el teu propi destí, amb tots els obstacles i meravellosos paisatjes que puguis trobar durant el viatje.
Si preguntes pel sentit de la nostra propia existència envers l'Univers també vaig trobar la meva propia resposta: som aquí per formar part de la història. La HISTÒRIA DE L'EXISTÈNCIA. Potser no et convencerà, però personalment, quan hi vaig pensar no vaig saber trobar honor més gran que aquest.
Som minúsculs, insignificants en comparació a tot allò que existeix. Però tot i així, les nostres accions, i més encara les nostres idees, els nostres sentiments són inmesurables... I Estan dotats d'energia; d'una energia que forma part del TOT i que es barreja amb la resta d'àtoms.
I totes les persones que passin pel món, hagin viscut cent anys o tan sols uns segons, formen part d'aquesta energia, formen part del TOT, són una línia més en la història de l'Univers... i crec que això ja significa molt més que cap explicació científica.

MTC ha dit...

La vida. La mort. Una no existeix sense l'altre. Vivim per morir. Morim perquè vivim. I qué?
Les hores, els dies de companyia a una persona malalta, són hores d'amor explicit a qui t'ho ha donat tot. Les hores són lentes però intenses, de dia i de nit.
No sabem que passarà quan morim, només en podem tenir idees impossibnles de confirmar. Sabem qué hem de fer per viure però no sabem com ho hem de fer per morir. En Vicente Ferrer deia que ningú no mor mai. La mort no existeix, deia. Jo el que penso és que la humanitat, al menys a occident, no tenim ben resolta la mort. Crec que altres civilitzacions (asiàtiques potser) tenen més acceptada la mort que alguna cosa que forma part de la vida, com també ho pot ser el neixament, l'aparellament, la paternitat/maternitat, la malaltia .....

No se, tot és prou complicat. Potser és el moment de deixar anar alguna cosa amb un blues que ens deixi d'acord amb nosaltres mateixos i.... ja en tornarem a parlar.

Anònim ha dit...

Benvolgut o benvolguda anònim (o anònima) i benvolgut Marc,

Gràcies un cop més per participar en aquest blog. En el meu text no pretenia pas filosofar massa sobre el sentit de la vida, sinó sobre el trasbals, també mental que et provoca el dolor de les persones. Un hospital és un magatzem de mal i de dolor... un lloc, certament, on s'hi lluita en contra i, sovint, amb èxit. Però hi passes per més foscor que no pas llum, si més no al començament.

Quan el mal arriba --sobretot si t'arriba a tu o molt a la vora-- crec que tothom té la temptació, sobretot si té temps per pensar, de trobar de cop i volta una buidor estranya en el fet de viure per l'existència real del mal, de l'error i de la mort.

Jo voldria expressar la meva confiança que enllà de la meva vida en aquesta terra, i en la de tots els humans, serem acollits misteriosament en els braços d'un Déu que metafòricamen parlant anomenem Pare.

Amb tot és molt difícil d'entendre que aquest Pare permeti tant de mal, especialment en els innocents. I davant d'això, he de baixar el cap i dir que és un misteri que no ens ha estat revelat. Però com que sobre això ja m'he repetit molt ho deixo aquí.

Ben cordialment,

Tòfol