Tensió

Solem afirmar amb un cert orgull que els espècimens bípedes de l’espècie humana som animals racionals i que la racionalitat constitueix el tret més distintiu respecte dels altres animals superiors. Aquesta afirmació és certa només en part. Racionals en som bastant però no del tot. I de vegades gens! No, no és la raó l’essència de la persona... si més no, com diu Luri, no som pas més racionals que la llengua –plena de girs i excepcions—o que els nostres prejudicis o que la nostra necessitat de consol.

L’essència dels humans és la capacitat de sentir d’una manera especial i única. I és aquest sentir –emocional o afectiu-- amb què fem ballar la raó i la podem arribar a escalfar, el que ens distingeix. D’altra banda, la ment adquireix raó de ser quan pot embridar el sentir i canalitzar-lo dins del que és real cap el que és possible. En definitiva: som més humans en la mesura que la tensió entre la capacitat de la raó i la força del sentir se situen en una tensió compensatòria.

No vol dir pas això que sempre estiguem en estat d’equilibri pel que fa a la densitat de les dues potències de l’ànima. No, de vegades pensem fredament amb més intensitat que no pas sentim; en d’altres moments pot molt ben ser que només sentim... En metàfores tradicionals s’ha dit sovint que es tracta del diàleg, no sempre plaent, entre el cap i el cor.

Els camins de les dues potències són incerts. De vegades la ment, inquieta, ens fa innovar mentre el cor busca les arrels de l’ànima. A voltes és a l’inrevés: és el cor qui tiba mentre la raó malda per posar-li les regnes.

El sol tiba les tiges cap a munt i les arrels fixen. Però les tiges també són esclaves de la llum mentre les arrels avancen amb fermesa dins de l’obscuritat a la recerca de la continuïtat de la vida.