L'educació, els grecs i el jutge Calatayud

En la meva educació i instrucció no hi va faltar la violència física. Vaig ser pegat tant en el si de la família com en l'escola. I sense defensar gens avui la violència física en l'educació també he de confessar que no crec arrossegar cap especial traumatisme conscient. Com diu la Roser Capdevila en el llibre de la Cristina Masanés sóc d'una generació en l'educació de la qual es va prioritzar l'aprenentatge de la voluntat --sobretot resistir i aguantar-- que no pas l'aprenentatge del pensar en llibertat. Tampoc no és una generació que hagi sortit tan malament com això: ha estat la que ha portat la democràcia al nostre país. Tampoc no vam ser ensinistrats --si és que això és possible en l'espècie humana-- ja que d'adults també vam pensar pel nostre compte. I de la repressió física i de l'autoritarisme ens ha quedat un valor no gens mensytenible: la voluntat, la capacitat d'aguantar.

Avui sembla que l'educació de la ciutadania passa per un consentit laisser faire, laisser passer pel que fa als valors, tots relatius i segons el moment, i a la responsabilitat.

Nens i adolescents aprenen poc o gens el que vol dir ser responsable. Sembla com si en l'educació actual tot s'ha d'argumentar, tot s'ha de negociar i al final és l'educand el qui decideix. Els actes, doncs, no solen tenir conseqüències desagradables per als nens i els adolescents. Com a molt hem canviat la bufetada pel "racó de pensar..." D'altra banda, sembla bastant clar que molts dels menors de 30 anys --sortosament no pas tots-- busquen la recompensa al seu esforç, si és que el fan, d'una manera immediata. I si la recompensa triga una mica més del compte, es cansen i sovint pleguen.

Jo crec que ni la bufetada ni el racó de pensar. Proposaria, a qui em vulgui escoltar, dos valors que no s'haurien d'haver abandonat: mantenir l'equilibri, d'una banda, i un temor raonable, de l'altra. Basta per això accedir a la nostra tradició hel·lènica, una de les arrels de la nostra mirada a la realitat i de l'actitud que ha fet l'Occident.

Efectivament, en el temple d'Apol·lo de l'antiga Grècia hi havia escrites diverses màximes tres de les quals em semblen que podrien ser principis educatius vàlids avui: res de massa, odia la insolència, respecta els límits. ¿Què us sembla? ¿Tant costaria treballar tenint com a horitzó educatiu de la nostra societat i de la nostra escola la recerca de l'equilibri entre la imposició i l'argumentació, el rebuig absolut de les actituds insolents que porten a la violència, i el respecte als límits, és a dir, tenir com a límit el mateix respecte a les persones?

A la tragèdia Les Eumènides Èsquil ens dóna pautes perfectament actuals. El Cor, que representava el poble assistent canta de manera animada:

No consentis a una vida anàrquica ni sotmesa a un dèspota (...) La desmesura és filla de la impietat. (versos 529-535)

¿Quants nens avui no són o dèspotes o purs anarquistes en el sentit pejoratiu del mot? A quantes escoles mestres i professors no estan subjectes al despotisme anàrquic de la impietat feta mesura de comportament?

I a més de l'equilibri, defenso el manteniment d'una certa por. Sí, del càstig (i del premi). Per què els nens i adolescents han d'arribar a ser adults per adonar-se que si van més de pressa del què està permès amb el cotxe o amb la moto els poden "castigar" des de la pèrdua de punts fins a la pura presó? També els grecs en la seva saviesa ens van donar la directrius. Mireu què li diu Atena als jutges de la ciutat que portarà el seu nom quan hi acaba d'instaurar la democràcia:

Ni anarquia ni despotisme, aquest és el principi que aconsello als meus ciutadans de mantenir amb reverència, i no llançar del tot la temença fora de la ciutat; si no tem res, ¿quin mortal es mantindria en la dretura? (versos 698-700).

Efectivament, ¿qui de nosaltres faria el que està establert si el temor fos exiliat de la ciutat? ¿Qui pagaria impostos si defraudar-los no fos penat?

I perquè no penseu que el que dic són coses del segle V aC., d'aquella colla d'hel·lens que en germen ho van inventar gairebé tot, sinó qüestions ben actuals, us aconsello que escolteu què diu sobre tot això el jutge Calatayud, magistrat d'un tribunal tutelar de menors. Tingueu paciència, i mireu-vos-el fins al final. I, si s'escau, ja em direu el què.