A la novel·la Niebla de l'Unamuno --la vaig llegir fa molts anys-- hi ha una frase que em va impressionar molt, tant que me la vaig aprendre de memòria. La multitud es como un bosque, le situa a uno en su lugar, le reencaja.
Fa uns dies he hagut de passar per les rambles barcelonines. I un cop més aquesta frase m'ha pressionat la memòria. Les rambles de Barcelona, avui, són una gran aula d'acollida, una babel dispersa on sents parlar un fotimer de llengües i on veus tota mena de colors humans. És un gran símbol de la Catalunya actual: persones amunt i avall que no saben on van, que no saps d'on vénen, indiferents totes a com Segre enllà van covant l'ou de la serp...
Sóc persona més aviat al·lèrgica a les multituds. Per tant, la Rambla, avui, m'ofega. Però em "reencaixa". Em recorda que cadascuna d'aquells centenars de persones val humanament tant com jo, i totes plegades més que no pas jo. És una realitat que tendim a creure'ns-la a còpia de repetir-la. Però em sembla que ens costa molt de viure.
I tanmateix a la vida no calen multituds perquè et reencaixis. De vegades una sola persona et resitua on has d'estar i d'on probablement mai no t'hauries d'haver mogut. Cou bastant, certament, però instrueix. Aprens d'una manera definitiva que tens 60 anys picats i que això fa obligatori el "reencaix" unamunià en el bosc dels silencis d'una vegada per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada