A la memòria del professorat obscur

El llibre Estimat mestre de la Cristina Massanés m'ha despertat una idea antiga que dormia des de fa temps a la memòria.

Resulta indiscutible que passar per l'escola et permet viure amb més o menys eficiència dins de la societat adultat. Per tant hi ha una diferència esclatant entre l'alfabetitzat i l'analfabet. No saber llegir, ni comptar, ni orientar-se --per posar tres exemples-- provoca una minusvalia clara per viure en comunitat. Però els resultats finals de l'alfabetitzat, ¿quina relació tenen amb el rol de l'escola i dels mestres? En particular, ¿quina funció hi ha entre l'escola i l'individu que "triomfa", és a dir, aquell que es pot dedicar al que vol i se'n surt?

La Cristina entrevista persones que han triomfat a la vida, cadascuna en el seu àmbit. Pasqual Maragall, Ainaud de Lasarte, Lluís Pasqual, Roser Capdevila, Jordi Pujol, Miguel Poveda, Màrius Serra... Parlen, sí, de l'escola, de l'ambient, d'algun mestre concret... però en cap moment em fa l'efecte que la relació entre l'escola que van passar i el resultat obtingut a la vida lligui massa... La mateix Roser Capdevila, nascuda el gener del 1939, educada en escoles públiques franquistes, recorda l'escola com un ambient reprimit i gris. Lluís Pasqual es refereix amb gust a una infantesa on les monges de Reus van fer un paper positiu en la seva formació. En Maragall es despatxa dient que era rebel a la mateixa escola on Rubert de Ventós va tenir una experiència diferent. Realment aquest parell de mestres o professors/es que de tant en tant escoltaves amb fascinació silent i que sobresortien de la mitjana, ¿han estat imprescindibles i fonamentals en la nostra formació? No ho crec. N'hi ha que no han tingut cap professor fascinant i fins i tot recorden l'escola amb una certa agressivitat perquè la van viure com a repressora i, en canvi, han aconseguit a la vida les fites que han perseguit.

Això m'ha portat a pensar que potser hauríem d'homenatjar més en la nostra memòria el professorat obscur, aquell que no ens fascinava i àdhuc ens avorria però que també ens va aguantar durant moltes hores, ens va corregir centenars de papers, ens va fer sortir a la pissarra desenes de vegades amb una paciència il·limitada... Per això aquests dies he recuperat de la memòria de la meva infantesa tots els noms que he pogut d'aquest professorat obscur. Per exemple, el senyor F. Ens impartia "Lengua" en el meu prehistòric segon de batxillerat (sisè de Primària actual). La classe la teníem cap a les 12. Venia d'impartir docència de no sé quina acadèmia. Corrien els anys 50. El primer que feia en arribar era cargolar un cigarret d'ideals mentre repassàvem en silenci la lliçó del dia o fèiem qualsevol deure. I en acabat impartia la seva quarta o cinquena classe del matí -- i les que li devien quedar encara!-- a uns mocosos a qui ensenyava el complement directe o els feia corregir en veu alta l'anàlisi morfològica de qualsevol frase acabada de dictar... No era fascinant, ni deia genialitats, ni res... tant és així que vaig oblidar el seu nom. ¿Vols dir que la suma de senyors i senyores F. no van ser peces importants en la meva formació i en la de tots els qui ara més o menys vivim d'aquelles hores gastades sobre nosaltres?

¿Per què --em pregunto sovint-- els mestres i professors hem de ser uns éssers que, de mitjana, tenim l'obligació de ser genials i de fascinar i atraure de manera constant? No, el professorat gris segueix la mesura humana de totes les professions del món --que també són plenes de grisor--. I això que el professorat té, a diferència de les altres professions, un mèrit indiscutible: ha viscut (i sobreviscut!) en un ofici que tots els governants --des del franquisme al tripartit-- l'han volgut condemnat a l'igualitarisme i, per consegüent, l'han impulsat a ser mediocre. Perquè la immensa majoria, amb penes i treballs, cada hora de cada dia, amb posat animós o cansat i sabent que fessin el que fessin a final de mes cobrarien el mateix i serien poc considerats socialment, han continuat preparant classes, corregint exàmens, fent sortir una munió d'alumnes a resoldre problemes a la pissarra en condicions humanes progressivament degradades i vexants...

Ara que som en temps de memorials proposo dedicar un dia a l'any a celebrar la memòria del professorat obscur.