Foc d'argelagues

L’argelaga és un arbust espinós de flors petites i grogues que viu en entorns molt secs. Antigament s’utilitzava per encendre el foc. Crema de seguida i fa unes flames grans i esplèndides que es consumeixen, però, de seguida. Per aquesta raó amb l’expressió “foc d’argelagues” en català ens referim a la flamarades emocionals o passionals molt intenses que alhora són de poca durada.

S’acaben de convocar eleccions al Parlament de Catalunya. No sé si el que em passa a mi és una sensació que afecta a més persones o només és un fenomen estrictament personal. El cas és, però, que paeixo molt malament les campanyes electorals. Pel joc brut, pel cop baix, per les mentides, per les promeses que no es compliran... i molt especialment per les traques que persegueixen crear flamarades d’emoció, sovint poc raonables o clarament irracionals, a la busca d'activar el vot a favor dels uns o dels altres.

Els experts calculen que aproximadament un 16% dels votants s’inclinen al final a votar algú pel caliu emocional, més o menys cec, o per raons del tot superficials (pel fet que el candidat o la candidata són “guapos o guapes”, simpàtics, graciosos, etc.). I és clar, els assessors electorals van de bòlid aconsellant el que calgui per anar a la recerca i captura d’aquest sac de votants.

El joc emocional que va in crescendo al llarg de la pre-campanya i dels quinze dies de campanya pròpiament dita, destinada fonamentalment a excitar flamarades, em satura i sovint m’intranquil•litza o m’indigna. Sovint també em desequilibra emocionalment i faig mans i mànigues per situar-me'n ben lluny i no assabentar-me de res. En general les fuetades verbals que s’adrecen els polítics quan estan en campanya –uns més que d’altres, certament—semblen un concurs per veure qui la diu més grossa. Gairebé mai es remeten a la memòria –les masses no en tenen: qui es recorda ja avui de la indignació per la sentència del constitucional o pel fet que la senyora Cospedal era la segona del senyor Aceves quan la famosa mentida sobre els atemptats d’Atocha?—i gairebé sempre s’articulen a base de “suposicions” (“això ho diu perquè està nerviós...”, “la seva intenció és aquesta o l’altra...”) i molt poc sobre el que de ferm s’ha dit i, encara menys, dels fets.

Personalment preferiria mil vegades que es repartís als ciutadans uns resums ben fets de les propostes de cada partit, un bon DVD –si ho voleu—i que cadascú s’ho estudiés i votés en consciència després d’una lectura pausada i d’una reflexió tranquil•la.

La legitimitat moral d’unes eleccions hauria de procedir de la reflexió i de la serenitat analítica. Una victòria justeta aconseguida pel foc d’argelagues de les campanyes electorals no em sembla massa lícita. Fins i tot la trobo un pèl immoral

.