Fe

En determinats ambients professionals i intel·lectuals no és de bon to confessar que no es té afició a la lectura. Sovint diem que “no tenim temps” per llegir. Una manera de verificar si aquesta excusa és certa o no arriba quan les vacances ens permeten disposar de temps. A mi m’agrada llegir, i em plau molt disposar a l’estiu de moments llargs per enfonsar-me en la lectura. Les novel·les es gaudeixen amb molta intensitat quan tens hores per endavant... però també l’assaig, la biografia, les memòries o el llibre d’història. Que consti que a aquestes alçades de la vida no considero que llegir sigui un fet noble d'efectes superiors... He conegut persones que han arribat a grans cotes de coneixement científic sense tenir gens d'afició per la lectura.

En el cas de l’assaig, disposar de temps per llegir pressuposa també el privilegi de poder-te aturar de tant en tant, subratllar algun paràgraf, escriure una petita anotació al marge i, fins i tot, aturar la lectura i reflexionar sobre alguna de les idees llegides. Llegir sense pensar que has d’anar a un lloc determinat (escriure un article, redactar una ponència o preparar una classe...) és un plaer sofisticat i agradable. Sovint escalfa el cor.

Poso un exemple. Aquest estiu llegeixo cada dia un parell de capítols de l’assaig El Dios presente. Confesiones de un viejo cristiano (J.A. Gozález Casanova, 2009). Dic un parell de capítols perquè el contingut és prou dens com per no anar massa de pressa. Val la pena pensar-lo. Una de les idees que m’ha il·luminat ha estat el capítol sobre la Fe.

La Fe, ens diu González Casanova, no és una creença. No es té fe perquè és creu, sinó que es creu perquè es té fe. Tots els animals (humans inclosos) reben aquest qualificatiu –animals—perquè “tenen ànima”. L’ànima vindria a ser un nucli energètic biopsíquic que impulsa la vida concreta dels vivents en un sentit o altre. I és en aquesta “ànima” on tots els humans tenen “fe”. La fe no és creure en alguna cosa que no podem verificar sinó un impuls que impel·leix i sustenta la consciència i que li proporciona a la vida personal de cadascú una direcció o sentit. La creença vindria a ser l’encarnació de la fe en el context històric i cultural en què ens toca viure.

Fe és l’impuls que ens porta a confiar en la vida, en algunes coses o en algunes persones. La fe és una energia interna animadora i esperançadora que ens anima i ens orienta. Quan una persona reconeix que “ja no creu en res” d’alguna manera preanuncia la seva mort en vida, perquè sembla que no es pot viure si no es té “fe” en alguna cosa o en algú.

Les il·lusions constitueixen d’alguna manera un símbol d’aquesta fe-motor de vida que tenim a dins. És per aquesta raó que les persones que poden viure “il·lusionades” cada dia de la seva vida són persones “vives” i que tenen fe. I, en general, tendeixen a ser felices.