3 d’agost de 2010

Felicitat


Llegeixo, pausadament, una novel·la... (Maletes perdudes, de Jordi Puntí) i m’aturo en una frase contundent d’un personatge: la felicitat no existeix, només es desitja. He tancat el llibre. I, lentament i amb la mirada perduda en l’horitzó de la mar, m’he quedat encantat rumiant sense cap ordre a propòsit d’aquesta asseveració. Crec que, en general, té raó: la sensació de plenitud amb què definim la felicitat és inassolible... se situa només en el camp del desig.

Tanmateix hi ha persones –ho he vist personalment—que tenen una capacitat particular per ser felices i per situar el mateix desig en el camp viu de la pròpia felicitat. Són persones que es lleven amb il·lusió, que tenen una sensualitat afinada que els permet gaudir, per exemple, del plaer en l’olor del primer cafè matiner; que malgrat els problemes enceten la tasca professional diària amb il·lusió; i que troben en l’estimar petit de les hores una paga suficient al seu afany. Fins i tot obtenen benestar vivint el desig de ser feliç!

Si bé és cert que per a la majoria de les persones la felicitat només és un desig, per a d’altres, ben poques, això no és del tot cert. Poden trobar la felicitat en un aroma i fins i tot en un record, en la feina, en l'experimentasció de la bellesa o en un moment de solitud. Perquè la felicitat dels feliços –tal i com l’he observada—es troba gairebé sempre en moments d’una gran senzillesa, en l’autoconsciència pacífica dels propis límits, en la passió per aprendre i en un somriure obert, blanc i permanent a la vida.

El problema que em plantejo és si ser feliç és alguna cosa que es pot aprendre o és, senzillament, una combinació entre la pròpia genètica i els atzars de la vida...

Paro de pensar i continuo llegint...