Por

La por és una emoció que té per funció principal la supervivència de les espècies animals. Té la virtut d’alertitzar directament el cervell d’una manera immediata per concentrar tots els esforços físics i psíquics de manera automàtica a fi d’evitar un perill. Si no és patològica, un cop desaparegut el perill o la seva percepció, la por es dissol d’una manera relativament ràpida. Això en el regne animal és una evidència. Així, per exemple, una gasela, sobtadament espantada per la presència d’un depredador, arrenca a córrer tan bon punt l'olora o el percep per fugir-ne. Un cop el depredador ha caçat un congènere, la gasela s’atura i continua menjant herba amb una aparent tranquil·litat olímpica, sense mostrar la més mínima solidaritat amb la víctima que molt a la vora seu serà l’aliment d’uns altres animals en la cadena tròfica.

Els humans, però, a diferència de la gasela tenim un camp molt diversificat de pors. Els humans contemporanis patim moltes pors: a la mort, a la malaltia, al silenci, a la solitud, al sofriment... i, fins i tot, a la manca de sentit del viure. Els psicòlegs i els manuals d’autoajuda solen proposar moltes teràpies i modalitats d’actuació contra les pors humanes, ja que la por és una de les causes més freqüents de la infelicitat. Una de les teràpies suggerides consisteix a racionalitzar, diuen, les nostres pors. En definitiva a ser conscients que la majoria dels mals que ens anuncien les pors, per probables que siguin, gairebé mai són possibles o es fan realitat.

Sempre m’ha semblat, tanmateix, que els humans, posats a racionalitzar, tenim una raó profunda i lògica per tenir una por constant que pot agafar diverses formes. A diferència de la resta del regne animal nosaltres “sabem que sabem” i, en particular, “sabem que hem de morir”. És més: tenim com a única certesa absoluta la pròpia mort. I encara més: no tenim al llarg de la vida ni tan sols assegurat el segon present. ¿Com no tenir una certa angoixa, anomenada vital, davant d’aquesta situació enllà de les modes filosòfiques o de la religió que practiquem?

Davant d’aquesta font permanent de sofriment amb què estem cisellats els humans podem assajar molts remeis, el més important dels quals és no pensar-hi, distreure’t, gaudir provisionalment dels plaers de tot tipus (estètics, espirituals, sensuals...) i procurar anestesiar-te amb diverses mecanismes de la buidor horrorosa que comporta l’amenaça permanent de la mort i del sofriment propis. I, a diferència de la gasela, no només dels propis, sinó dels de la resta de la humanitat. Avui, sense anar més lluny, he llegit al diari que una vídua embarassada a l’Afganistan ha estat flagel·lada en públic fins a la mort per evidència d’adulteri. O bé que la policia de Barcelona ha detingut una xarxa que extorquia jovenetes estrangeres per a prostituir-les en règim gairebé d’esclavatge... I això, i mil drames més que es poden congriar en tanatoris i hospitals del món, s’esdevé mentre jo m’escapo provisionalment de l’amenaça de la mort amb els sons del piano o amb el plaer de tastar al capvespre un vinet blanc fresc bressolant-me en qualsevol record agradable...

Hi ha persones, però, que malgrat aquesta realitat coneguda i pensada són felices perquè poden seguir Epicur: no temo la mort perquè mentre sóc viu ella no hi és i quan ella hi serà no hi seré seré jo. O bé no se senten en res responsables del sofriment del món i fan el que poden per pal·liar-lo en el seu voltant familiar, professional immediat. I entre la sensualitat i l’amor tenen la grandesa d’acceptar la seva pròpia finitud sense problemes.

Envejable.