17 d’agost del 2010

Desig


L’estiu per als qui no ens agrada massa moure’ns amunt i avall té l’avantatge de disposar de temps morts que es poden dedicar a la lectura sense presses i, si s’escau, fins i tot en un cert desordre. Un dels llibres d’aquest estiu ha estat El futuro empieza hoy, del catedràtic d’ètica de la UB, Norbert Bilbeny. Parla sobre la joventut actual i de les dificultats de la seva emancipació; i ho fa des d’un punt de vista ric i complex i amb una bona dosi d’empatia, sense caure en els extrems de l’adultocràcia o el juvelinisme...

M’ha cridat l’atenció particularment que en una de les pàgines es refereixi a la felicitat. Després de donar unes quants tombs sobre si la felicitat és una acció o és un estat acaba amb una definició sorprenent: la felicitat és el desig de desitjar abans de concretar l’objecte del desig. Feliç, diu, és qui es veu amb forces de desitjar sense que li importi massa què desitja (pàgina 25). La felicitat, continua, no és altra cosa que l’autopercepció del desig de desitjar que és el més durable i el menys decebedor dels desitjos. La persona feliç fóra aquella que no desitja res que no sigui la força mateixa de desitjar, sense que li importi de moment què desitja.

M’ha deixat perplex. Entenc, en part, que la felicitat pugui consistir potser en un sentir-se viu, estimar la vida, considerar que val la pena de ser viscuda i, en conseqüència, situar-se alegrement en el cor mateix del que podríem anomenar l’energia del desig essencial del ser. Tanmateix també em convenç, des d’una òptica molt pràctica, l’afirmació del budisme segons la qual l’origen de la infelicitat rau precisament en el desig i en el seu impossible acompliment.

Sempre m’ha semblat que la felicitat a la qual tendim els humans no és una acció o una sèrie d’accions sinó un estat de plenitud. Són feliços, conec persones felices!, aquells humans que amb el que tenen –físicament i espiritualment—en tenen prou i fins i tot els en sobra per vessar-ne enfora. Per descomptat que allò que ha d’omplir a cadascú no es pot generalitzar: aquell s’omplirà de contemplació de la bellesa, el de més enllà en l’acció trepidant, etc.

Però també conec persones que no en són de felices precisament perquè els falta l’acompliment d’alguns desitjos i no parlo pas, en aquest moment, de res que tingui a veure amb la possessió de diners o en el poder o en altres tipus de plaers... (Cal, crec, no confondre “felicitat” amb “benestar”... ). Em refereixo a les persones que precisament senten a dins que el desig essencial mai no es podrà acomplir i aleshores davant d’aquesta experiència íntima conclouen que la vida no es deixa viure. Cal entendre també la tristesa amb què aquestes persones solen amarar la seva existència.

No crec, doncs, que aquestes persones comparteixin l’afinada i intel·ligent consideració de Norbert Bilbeny. No crec que puguin trobar en el desig de desitjar l’estat de felicitat, ans més aviat el contrari...