23 de juliol de 2010

El darrer insult


Fa molts anys que em dedico a l’ensenyament en diversos graus i àmbits. I sempre he cregut que, malgrat les limitacions dels instruments de mesura, amidar l’aprenentatge aconseguit és molt important, imprescindible. Sempre podem cometre errors de valoració. Però no entenc que, sigui quina sigui la teoria que es professi sobre l’aprenentatge com a part indispensable de l’educació del ciutadà, no es pretengui o no es vulgui verificar els pressupòsits que han portat a la pràctica de determinades accions. No és imaginable que un metge operi sense valorar i observar prèviament si en sap. Es inqüestionable que no podem permetre que algú condueixi un vehicle sense haver comprovat abans si el sap conduir i si identifica bé els senyals de tràfic. De la mateixa manera, si ens dediquem a l’ensenyament no hi ha més remei que verificar constantment amb immediatesa, a mig termini i, fins i tot, a llarg termini els resultats d’aprenentatge.

Quan aquests resultats d’aprenentatge, siguin competencials, lingüístics, matemàtics o com es vulguin qualificar, no s’adeqüen als objectius que ens hem proposat com a ensenyants alguna cosa no funciona. O bé la teoria no explica el que presumiblement hauria de produir-se, o bé les accions no ha funcionat correctament o bé els instruments de mesura no són idonis. En tot cas, la manca de resultats correctes d’aprenentatge ha d’obligar a reflexionar al professorat i a refer la seva estratègia i fins i tot la seva teoria sobre el com s’aprèn i les tècniques que utilitza a l’aula per crear aquest aprenentatge.

Em fatiga haver de parlar d’això perquè em sembla que resulta una obvietat. Però és que darrerament, davant del fet que les teories més noves i suposadament més progressistes i més justes no donen resultats bons d’aprenentatge –més aviat els donen dolents, sobretot pel que fa a la competència lingüística escrita i oral—els qui volem verificar la validesa d’un determinat ensenyament mirant-ne els resultats som titllats amb menyspreu de resultadistes.

Heus ací el darrer insult dels suposadament progressistes. Tot intent, doncs, de mesurar, valorar i reflexionar a propòsit dels resultats d’aprenentatge d’una disciplina o d’aspectes transversals, o d’actituds i normes de l’alumnat és una quimera. No s’ha de fer. I em sospito el per què: perquè els resultats no són bons i desautoritzen la teoria. Aleshores, com que la realitat no concorda amb la teoria, cal inventar-se algun terme desqualificador que aparti alguns ensenyants de la perversa mania de verificar resultats. Perquè la que s'equivoca és la la realitat. ¿És possible defensar res si renunciem a verificar resultats en relació a l’ensenyament? Si això és així, qualsevol cosa que es faci pot ser vàlida, llevat, és clar, de posar algun tipus de prova per intentar saber el que se sap...

Us ho confesso: sóc un resultadista recalcitrant.