En el lloc 32

Llegeixo en els diaris que un informe internacional situa la sanitat catalana entre les millors del món i, en canvi, torna a coincidir amb d’altres institucions mundials que el nostre nivell educatiu és molt mediocre. Crec que aquesta vegada ens situen en el lloc 32.

Ara que aviat el professorat es tornarà a retrobar en els centres, amb importants novetats i amb molts alumnes nous, és pertinent reflexionar sobre aquesta nova clatellada a la consideració del nostre sistema educatiu. Ja aviso, per endavant, que amb l’educació no es poden trobar solucions immediates. Sovint aquesta és la raó per la qual també es poden fer tota mena d’experiments a partir d’idees aparentment brillants però de resultats estrafolaris precisament perquè els efectes es comencen a notar en el mig termini. Cal, a més, tenir en compte que en educació és fàcil el diagnòstic, però és molt més difícil encertar la teràpia, ja que,probablement, no n’hi ha només una.

Quan parlem d’educació crec que hem de distingir, tot i simplificar, dos grans àmbits: d’una banda els coneixements; de l’altra el que podríem anomenar “imaginari”.

Els coneixements –fets, conceptes, lleis, procediments...-- constitueixen una part ineludible de l’educació: sense saber matemàtiques,llengua, geografia, etc. no hi ha educació possible. Tots els informes internacionals assenyalen que els resultats que s’obtenen dels coneixements –cosa d’altra banda que coincideix majoritàriament amb les percepcions dels professionals de l’aula-- són mediocres i que haurien i podrien ser molt més alts.

Però l’educació no són només coneixements: són valors, cosmovisions, actituds davant dels fets, etc., que es tradueixen en accions, crítiques o omissions derivades d’una manera determinada de concebre la vida. És a dir: allò que més modernament se n'ha dit "imaginari col·lectiu". Per a la formació d'aquest imaginari, com diu un proverbi africà, cal tota la tribu sencera. No l'educa només l’escola. L'educa la televisió, els jocs d’ordinador, el tipus d’informació que tenim a l’abast per internet, i, per descomptat, l’entorn familiar i social. L’escola col·labora a l’educació en aquesta dimensió dels valors i les actituds, però avui no n’és l’única responsable. Sí, que n’és, en canvi, en l’àmbit de la instrucció, és a dir, en la construcció dels coneixements.

En el món de les cosmovisions, per exemple, sobta entre nosaltres amb quina facilitat s’ha generat una visió negativa de l’empresari (emprenedor?) i del capital privat; sobta la primacia del dret sobre el deure, la dificultat d’assumir responsabilitats i compromisos vinculants, la tendència a la satisfacció immediata del desig, el gust per les emocions fortes, la dificultat o no valoració de l’esforç continu i, sobretot, la concepció segons la qual de tot el que ens passa sempre en tenen la culpa els altres (concrets, com el govern, o eteris com “la societat” o “el sistema”). Evidentment aquesta manera de veure el món no està ben educada si el que es vol és que una societat tiri endavant amb perspectives d’èxit.

"L'imaginari" no neix a l’escola, certament, però moltes teories i pràctiques escolars l’han potenciat. De vegades crec que la recta educació de la ciutadania només es dóna avui a casa nostra en dues institucions: els porters de discoteca i l’esport. En parlaré demà.