Discoteca i esport

En el darrer post em vaig referir al fet que, en el camp de l’imaginari i dels valors l’escola, en general, no sap ben bé què fer. O, pitjor encara, predica uns valors que portats a les darreres conseqüències col·labora a deixatar l’esforç, la competitivitat sana i l’afany d’emprendre i d’innovar. Així, per exemple, no hi ha cap dubte que la solidaritat és un valor fonamental però en canvi l’igualitarisme que se’n pot derivar, segons com, és perniciós. Probablement el que menys bé fem en les escoles és educar en la responsabilitat atès que davant dels errors o de les males actuacions solem actuar de manera vaporosa i incerta. És per aquesta raó que em sembla que els porters de discoteca i l’esport, en especial el futbol, són sortosament dues fonts de creació de valors positius per a la societat.

No fa pas gaire, passejant per una ciutat catalana un dissabte a la tarda la professora que m’acompanyava em va fer notar que a les portes d’una discoteca hi havia alguns dels i de les seves alumnes. Anaven relativament mudats i feien un fila a la porta –nois i noies per separat!—davant de l’ull atent del guarda de seguretat. Si algú feia algun gest o es desviava de la fila li era cridada l’atenció pel porter. I obeïa immediatament. Aquests mateixos alumnes, anaven amb una descurança militant de vestit al centre docent on treballava la professora que m’acompanyava i, a més, eren de mena insolent. De fer-los anar en files ordenades, encara que fos parlant, ni pensaments! El claustre d’aquest centre –només d’aquest?—mai va ser capaç d’imposar i fer complir unes mínimes normes de convivència en les formes que pogués ser sancionada –és a dir, educada—amb rapidesa i eficàcia. Sort en tenim, doncs, dels porters o guardes de seguretat de les discoteques. Si més no aquests adolescents saben que hi ha unes normes que s’han de complir i que, en cas contrari, en reben conseqüències contràries als seus desitjos.

El vessant educatiu de l’esport avui encara és més evident. En primer lloc els esportistes d’élite que competeixen públicament són admirats pel públic. Per què? Perquè ho fan bé! (Admirar el company/a de l’aula o del centre que fa bé una cosa està “prohibit”. Sovint els bons alumnes han de dissimular i fer-se perdonar la seva vàlua davant del grup...). En segon lloc perquè s’accepta que l’essència del joc és competir i que, en conseqüència, guanya el qui ha fet més mèrits i el que perd ha de saber entomar la frustració i retornar a la lluita. En tercer lloc perquè per competir cal un esforç personal constant i, en la majoria d’esports, una atenció especial a l’equip. En quart lloc en l’esport hi ha unes normes que s’han de complir, l’incompliment de les quals porta sanció immediata, fins i tot en el cas que hi hagi algun error en el qui la jutja inapel·lablement. Tot plegat educa la responsabilitat, la contenció de l’impuls, la canalització adequada del desig, la submissió a la norma acceptada i a les decisions que l’autoritat legítima pren (contra els quals, a posteriori, sempre hi ha possibilitat de recurs). Sort en tenim, doncs, de l’esport! Si més no educa per a la vida real!

Crec que l’escola hauria de potenciar i recolzar aquells i aquelles que fan bé les coses i contribuir a la seva admiració col·lectiva. Crec que l’escola hauria de potenciar la sana competició i l’esforç per assolir els coneixements i, perdoneu-me encara que sigui carrincló, la virtut. L’escola hauria de potenciar el treball en equip però sense oblidar que hi ha líders i que aquest treball és la summa d’esforços individuals previs. Crec que l’escola hauria de tenir unes normes clares amb capacitat sancionadora immediata per educar la responsabilitat. S’ha d’aprendre de ben petit que fer una cosa bé o malament no és indiferent, sinó que té conseqüències.

En fi, amb això no passarem demà del lloc 32 al número 1. Sé que amb això no n’hi ha prou. Però potser és un modest suggeriment per començar a caminar. De moment educar en segons què només ho fan els porters de discoteca i els esportistes d’élite.