5 d’agost de 2010

Groc i blau


Sempre he cregut que els colors, prescindint dels significats culturals que poden tenir en un àmbit social determinat, han d’influir d’una manera concreta en l’ànima humana prescindint de la pertinença a una civilització particular. No nego pas el pes de la cultura en el significat dels colors. És cert que, per exemple, entre nosaltres, el verd connota esperança (influència de la litúrgia cristiana) i no necessàriament ha de comunicar aquest significat en d’altres cultures. A la Xina el dol es manifesta amb el color vermell mentre que entre nosaltres es denota amb el color negre. Dins d’una cultura el mateix color pot dir coses diferents. Fins al segle XIX les dones es casaven de negre i no va ser fins al ressò del vestit blanc de la reina Victòria d’Anglaterra el dia de les seves noces que va canviar aquesta tendència. Així, doncs, sembla que el significat del color està molt mediatitzat per la cultura concreta. Per tant, més aviat sembla que havia d'abandonar la idea d'una reacció comuna als colors.

Amb tot el metge suís Max Lüscher a la dècada dels seixanta del segle passat va proposar un test basat en colors per detectar problemes de transtorns de la personalitat. Partia de la teoria que tots els humans tenim una mateixa resposta davant dels colors si, a l'hora de triar l'ordre en què ens agraden, som capaços de ser espontanis i de prescindir dels gustos particulars i dels usos culturals als quals estem avesats. Lüscher ha estat molt criticat per d’altres col•legues que l’han titllat sovint d’arbitrari en les seves conclusions.

Recentment, però, dues experiències han manifestat la possible validesa de la seva teoria. El doctor Nicholas Humphrey va tancar diversos ximpanzés en habitacions il•luminades amb llums de colors. Va ser força curiós que els ximpanzés triaven sistemàticament l’habitació de color blau i rebutjaven i es posaven nerviosos en la que estava il•luminada pel color vermell. Més endavant Humphrey va poder comprovar que els ximpanzés sotmesos al color blau estabilitzaven la seva pressió arterial, disminuïen el ritme respiratori i la freqüència cardíaca. Tot plegat sembla indicar que el blau relaxa i tranquil•litza. Amb el llum vermell la situació era la inversa.

El segon experiment s’ha dut a terme a la universitat de Manchester amb humans dins de recerques sobre salut emocional. Els resultats és que el color groc estava en correlació amb persones que es trobaven bé, estaven alegres i tenien l’ànim positiu. Les persones depressives triaven el gris...

Sembla, doncs, que Lüscher tenia raó. Els dos colors principals exògens que se situaven al principi de la seva teoria eren precisament el groc i el blau. El groc és color del matí, quan la llum proporciona energia i vida a les coses, les distingeix i obre la jornada. El blau és el color del capvespre, el moment de l’acolliment, del descans... el moment que s’obre a la pau d’esperit. ¿Serà per això que, sovint, contemplar el maridatge de la mar i el cel a l’horitzó pacifiquen tant l'ànima?

Sigui quina sigui la societat o el marc de significacions dels colors dins d’una cultura concreta, sembla que les freqüències cromàtiques tenen un missatge de fons universal en tothom. Em sembla haver-ho observat: les persones felices, que somriuen a la vida i que tenen la capacitat de fer eterns els detalls de cada jornada en el seu cor, cada matí se senten grogues. I a cada capvespre vesteixen la seva ànima de blau.