25 d’agost del 2010

Decepció


No recordo haver parlat de toros cap vegada en els darrers quaranta anys de la meva vida. Mai no he assistit a una “corrida” i mai no he llegit absolutament res sobre toros que no tingués a veure amb Goya o, una mica menys amb Picasso. I això, simplement parlar de toros, no ho he fet en cap dels ambients en què he viscut o treballat. Dedueixo d’aquest fet que, a Catalunya si més no, això de les “corrides” no és cosa que preocupés massa la gent.

Ve a tomb tot plegat perquè els membres del partit polític nacionalista espanyol de dretes o conservador, no paren de llançar argumentacions sobre el fet que en política cal deixar de banda els debats identitaris i cal parlar dels problemes que realment preocupen la gent (crisi econòmica, atur, immigració, educació, sanitat, terrorisme...). No fa pas gaire un dels prohoms del partit nacionalista espanyol de dretes o conservador a Catalunya deia, gairebé com un eslògan, que cal deixar de parlar de nació i cal parlar més de gestió.

Sense entrar en el fons del debat –personalment crec que decidir sobre identitat és important per disposar dels mitjans amb què es poden gestionar els problemes—em sorprèn que quan el Parlament de Catalunya legisla sobre aquest espectacle salvatge, sangonós i tant poc educatiu els membres del partit nacionalista espanyol de dretes o conservador hagin aixecat el crit el cel perquè es tocava un element clau de la identitat espanyola. En què quedem?

Resulta que ara el toro i les “corrides” s’han de protegir com un element identitari (jo creia que calia parlar de gestió i dels problemes que preocupen la gent). I resulta que un espectacle tan cutre i salvatge forma part de la identitat espanyola. Doncs quina identitat!!! Potser tindrà raó aquell intel·lectual espanyol de fa uns anys quan afirmava que la majoria del territori espanyol no està pas cremat per cap incendi sinó que està devastat per una ira històrica.

Ara bé el que m’ha decebut més ha estat el fet que un problema menor i anecdòtic, que certament no preocupa la gent, hagi estat el que més ressò ha tingut en la premsa estrangera, fins i tot en els mitjans més seriosos i dignes. A un, malgrat l’escepticisme que ha anat acumulant amb els anys a base de desenganys, encara li quedava una escletxa de confiança en alguns diaris de prestigi internacional. Doncs no. De Catalunya no importen ni la demolidora sentència antidemocràtica sobre l’Estatut, ni les dificultats de preservar la llengua, ni els tímids esforços per crear una societat de benestar menys dependent... No, l’important és una problema que no preocupa la gent, la superficialitat, la demagògia... fins i tot la mentida...