Apostatar

Un dels fenòmens curiosos i, per a mi, dolorosos que es produeix darrerament al nostre país són les peticions d'apostasia. Es tracta de persones batejades que van rebre formació catòlica i que en l'actualitat volen que l'Església els atorgui un paper en el qual consti, a petició pròpia, que són apòstates. En definitiva: reneguen públicament de la fe cristiana.

Val a dir que, tractant-se d'una qüestió de consciència, respecto del tot les persones que apostaten. De la mateixa manera vull deixar constància del meu dolor, avui, dijous sant, davant d'aquesta situació. Per què em produeix dolor?

En primer lloc perquè suposa per part de les persones que apostaten l'existència d'un rebuig, repugnància i fins i tot odi respecte de la religió catòlica. Jesús a l'Evangeli ja va avisar que ens odiarien i que se'ns perseguiria. Però em sembla que la ira i l'odi que hem generat no és precisament perquè estimem i ens estimem, perque acollim i perquè lluitem per la pau i per la justícia al costat dels més pobres i desvalguts, tal i com crec que és el nucli del missatge cristià. Quan Joan Pau II va condemnar la guerra de l'Iraq (tant la primera com la segona), enfrontant-se als grans poders d'aquest món, no va pas concitar ira, sinó admiració... Era un moment clar per a molts en què el Papa era un missatger clarivident del nucli del missatge cristià. (Per cert, cap bisbe espanyol va anar a cap manifestació contra la guerra... i ja sabem qui presidia el govern en aquells temps i la conferència episcopal, oi?).

No, l'odi o la ira que concitem --especialment a Espanya, perquè les apostasies actuals són un fenomen típicament espanyol que no es dóna en el nostre marc europeu-- ha vingut excitada o fins i tot provocada per la imatge, les declaracions desencertades de clar contingut polític esbiaixat o bé pels silencis de la jerarquia de l'Església espanyola. D'una banda la imatge enrocada dins del búnquer de l'ortodòxia dient sempre que no a tort i a dret no ajuda a generar simpatia pel missatge de fons. De l'altra, i d'una manera emblemàtica, si més no a Cataluya, la ira contra la l'Església ha estat i és motivada pels cotinguts de la COPE, l'emissora episcopal. Potser sigui la COPE l'emblema més punyent de la ira provocada, en especial a Catalunya, per les seves faltes a la veritat, els insults i les incitacions a l'odi en els seus programes estrella. Tot el contrari del missatge del qual l'Ésglésia és dipositària.

Crec que si no hi hagués hagut aquest retrocés episcopal hispànic o aquestes falles constants de comunicació dels dirigents de l'Església, moltes persones que avui apostaten no ho farien. És perfectament legítim i explicable que les persones perdin la fe en una creença religiosa qualsevol. Fins i tot pertany a la declaració universal dels drets humans que qualsevol persona pot practicar qualsevol religió, canviar de fe o bé no practicar-ne cap. Res a dir, doncs, en aquest sentit. Amb tot, també des d'un escrupolós respecte, demanaria als apòstates que no preguin la part pel tot, i que consideressin que hi ha força exemples avui de persones que són conseqüents amb el missatge cristià encara que no siguin notícia... I que aquest exemple i aquesta actitud conseqüent és profundament humana i no hauria de provocar ni ira, ni rebuig...

Em dol molt, a més, aquesta actitud d'apostasia pública, avui, en dijous sant, quan l'Església ens recorda, a través del símbol d'un sopar compartit, un dels nuclis del missatge cristià: l'amor fratern, el servei indiscriminat --no altra cosa significa rentar els peus dels deixebles-- i la passió en l'estimació. Un dels evangelistes, en parlar de les escenes d'aquest dia, ens diu que Jesús estimava els seus deixebles "ardentment". És a dir, no hem d'estimar o servir com una cosa freda i funcionària, sinó "ardentment"... Alguna cosa hem fet malament perquè això no arribi a més gent... alguna cosa fem malament si només concitem ira...

També he de confessar que deploro --insisteixo: des del més escrupolós respecte-- l'apostasia actual perquè crec que no cal renegar dels orígens encara que es perdi la fe. Crec que els pares tenen tot el dret a batejar els seus fills quan són nadons i no crec que violin pas cap dels seus drets. Tampoc no els han demanat permís per donar-los la vida o per parlar-los en català. Si de grans perden la fe serà la seva opció, sempre respectable. Però estic segur que tot pare o mare se sentiria profundament afectat si els fills reneguessin públicament de la fe que els van donar de petits i també de la seva educació cristiana per errors o discrepàncies que hi hagués hagut en el procés. Seria com renegar una mica dels mateixos pares i això crec que pot ser molt dur per a ells o per a la seva memòria.

En el fons de l'apostasia també hi relaciono de lluny aquesta mena de renegament de les arrels de la nostra cultura. Si en els temps actuals hem d'acollir "l'altre" hem de saber qui som i des d'on l'hem d'acollir. La ignorància sobre qui i què som no crec que sigui positiu. I en aquest sentit, sense l'arrel cristiana, l'anomenada cultura occidental resulta inintel·ligible.

Però això ja són figues d'un altre paner.