28 de març de 2008

Desconnexió


Aquesta vegada ho he aconseguit: el divendres abans de Rams vàrem agafar l’avió i vam marxar a Granada a passar-hi quatre dies. Sort en vaig tenir d’haver-ho decidit i encarregat al mes de novembre perquè tal com pintava la feina acumulada per a la Setmana Santa, de ben segur que en els darrers dies del trimestre ja no hauria gosat marxar.

Sovint d’aquesta mena de trencaments de la rutina diària en diem desconnexió. De fet, en el meu cas, no acaba de ser del tot apropiat perquè tot el que faig en aquesta mena de breaks vitals no és altra cosa que algun tipus d’aliment per a la professió, sigui la d’ensenyar o sigui la d’escriure.

Em fa l’efecte que el concepte desconnexió descriurà fins i tot una teràpia importantíssima en els temps a venir si no ho és ja per a molts una necessitat actual. Em refereixo a la necessitat de no atendre durant uns dies ni l’ordinador ni la telefonia mòbil. En dic teràpia perquè començo a tenir el convenciment que molts dels meus congèneres–potser fins i tot jo mateix—ja som en un estat de no retorn respecte d’una certa dependència malaltissa d’aquestes tecnologies. No les condemno pas, ja que ens són útils i poden salvar vides. Només descric una certa i possible drogoaddicció, en definitiva, una nova malaltia.

El primer dia de ser a Granada, en tornar a l’hotel, vaig veure que tenien una sala d’ordinadors a disposició dels clients. No vaig poder resistir la temptació d’anar a consultar el meu correu electrònic... Per sort calia pagar no sé què i demanar una contrasenya i vaig decidir que no valia la pena i que ho deixava córrer. I sí, vaig aconseguir estar-me quatre dies sense consultar el correu i amb el mòbil apagat. Però he de reconèixer que això em va costar un esforç durant els dos primers dies. En acabat, però, m’hi vaig habituar i em vaig sentir realment desconnectat d’un neguit, d’una mena de neguit nou.

Va ser en ocasió d’aquest exercici de desconnexió, tot mirant el barri d’Albayzin des de la Torre Quadrada de l’Alhambra, i tot pensant relaxadament en aquesta dependència personal, que em vaig adonar d’una situació que ja comença a ser una mica grotesca: hi ha col·legues de la feina amb els qui fa potser ja més d’un any que no he aconseguit tenir-hi una conversa seguida. Al bell mig de la conversa els sona diverses vegades el mòbil i, o bé s’han d’absentar o bé m’he de quedar escoltant una conversa que no m’interessa amb cara d’estaquirot. Si, a més de mòbil, resulta que el giny és agenda, càmera fotogràfica, ordinador personal i jo que sé quantes coses més, aleshores l’interlocutor no se’n sap estar d’ensenyar-te constantment meravelles de les que es poden fer o que ell fa. El cas és, però, que la tranquil·litat d’una conversa professional o personal ja ha esdevingut impossible. Aquests col·legues són els qui solen sortir sovint de les reunions perquè tenen una trucada o bé no paren de tafanejar i escriure amb el seu artefacte mentre dura la sessió de treball. ¿No són, per ventura, candidats a la drogodependència tecnològica? Quant de temps podran viure sense la companyia d’aquests nous estris? No estan enganxats a una mena d’excitació sense la qual ja els és difícil de viure?

Diuen que Nietzsche va dir que el valor d’una persona es mesurava per la quantitat de silenci i solitud que podia resistir. Si hagués viscut al segle XXI potser hauria dit que el que mesurava el valor humà d’una persona és la quantitat de temps que aquesta pot prescindir de l’ordinador i del mòbil.

1 comentari:

Cerve ha dit...

Tota la raó del món. Porto quinze dies recuperant-me d'un pinçament provocat per la contractura muscular. Contractura nascuda de l'accés hores d'ordinador, principalment, que el meu cosset porta. Em pregunto si Cervantes va patir alguna tendinitis escrivint "El Quijote" a la llum d'una espelma, per allò de fer comparacions històriques...
I ara, fixant-ne amb el que deies, jo que en segons quins punts sempre m'ha cridat l'atenció la visió de Nietzsche d'algunes coses, ara m'adono que potser si que el superhome actual és el que és planta i no cau en l'ús viciàtic de les noves tecnologies.
A veure si la feina, l'aprenen a gestionar millor tot treballant el cos físicament per no tornar a recaure mai més en quelcom de similar, fruit de creure's una màquina més del nostre dia a dia.

Vinga Tòfol segueix amb les teves reflexions, ara mateix són una bona teràpia per anar passant les hores de convelescència...

Núri@