Marx i l'espiritualitat

A finals de desembre vaig llegir Els mestres de la sospita, de Francesc Torralba (Fragmenta, 2007), dedicat a Marx, a Niestzche i a Freud. En l'apartat dedicat a Marx, Torralba esmentava un fet en el qual jo no hi havia caigut: Marx no està de moda i se'l cita poquíssim.

No deixa de ser tristament significatiu l'oblit de Karl Marx en els cercles intel·lectuals de l'establishment. (...) En moltes facultats s'ha difuminat en la seva totalitat, i les noves fornades ja no llegeixen el 'Manifest del Partit Comunista' (1848). Per la coneguda llei del pèndol, en poc temps s'ha passat de la veneració idolàtrica a la indiferència, i molt pocs s'atreveixen a citar-lo públicament. (Pàg.: 35).

És ben cert. El qui ara tenim seixanta anys vam viure en la nostra formació un ambient en què Marx era un ídol. Pràcticament res del que estudiàvem de la història i de l'art o de la literatura --ja no diguem de la sociologia o de l'economia-- s'escapava de la visió marxiana. Qui no venerava Marx o no aportava alguna cita de la seva obra com a argument d'autoritat quedava sovint destinat, en el món intel·lectual, a les tenebres exteriors. De fet tampoc no llegíem Marx a fons, llevat del Manifest o d'alguns dels seus exegetes com la xilena Marta Harnecker. Sigui com vulgui, tot l'estol de professorat que vam anar a ensenyar als instituts en la dècada dels 70 explicàvem a l'alumnat amb una fe de neòfit els conceptes de "mode de producció", "lluita de classes", "superestructura i infrastructura", etc. Fins i tot la música de Mozart s'explicava per "les contradiccions de classe" de la seva època! En fi, si algú vol "reviure" què era Marx a la Catalunya als anys 70 li recomano la novel·la de Jaume Cabré L'ombra de l'eunuc. És la gran novel·la de la meva generació.

Una de les dimensions del pensament de Marx era la crítica radical a la religió. I un dels seus eslògans més coneguts --repetit fins a l'embafament-- era allò que la religió era l'opi del poble. La filosofia de Marx, coneguda com a "materialisme dialèctic", propugnava que tot era matèria i per tant, l'espiritualitat no era altra cosa que una alienació. La religió era una pura superestructura de la consciència humana que adormia els pobres i els conformava en la seva condició ara i aquí, amb la promesa d'assolir un "més enllà", ple i feliç. Pe tant parlar d'espiritualitat en Marx --si més no en la meva època-- no era altra cosa que una contradictio in terminis. Vaja, que no tenia sentit.

Aquests dies, la lectura de El monjo i la psicoanalista, m'ha aportat, entre d'altres coses, la cita de Marx que precedeix el famós eslògan dels opiacis religiosos. No la coneixia i em fa la impressió que no sóc pas l'únic que té aquesta ignorància.

La religió és el sospir de la criatura oprimida, l'ànima d'un món sense cor, de la mateixa manera que és també l'esperit de condicions socials que exclouen l'esperit. És l'opi del poble. (Pàg.: 89)

Gairebé sembla que precisament l'oració final no encaixi amb el significat del paràgraf. En definitiva: Marx també parlava d'espiritualitat en la mesura que denunciava que les condicions socials l'excloïen! Potser si s'hagués conservat com a eslogan "la religió és l'ànima d'un món sense cor", la idea que els de la meva generació teníem de Marx hauria estat diferent.

Sigui amb Marx o sigui amb Freud, es difícil que la sensibilitat humana no es plantegi un dubte de creences en la seva indefugible dimensió espiritual. Com diu la Ruth, la psicoanalista de l'obra esmentada: no crec més en el Pare No-res que en el Pare Noel.