Raó i cor

Els antics grecs tenien dues paraules diferents per significar el sentit de "mot": logos i mitos. Amb el temps, la nostra civilització ha donat molta més importància al "logos" i ha remès el "mite" al calaix del que és fals. El "mite" seria, simplement, un producte de la feraç imaginació humana, un relat inventat sense cap lligam ni amb la nostra realitat ni, molt menys encara, amb la nostra conducta.

Logos per als antics grecs era la "paraula racional", aquella que d'acord amb la "lògica" ens ofereix la possibilitat d'entendre i donar sentit al que percebem, al que sentim i al que pensem en la nostra interioritat. Quan sant Joan deia al principi del seu evangeli que "en el principi era el logos" suposo que es referia al fet que sempre havia existit una raó del que existeix i que aquesta raó, expressada en paraules, ens era accessible. (Deixem ara de banda que per als cristians "el sentit" més profund de la racionalitat sigui una persona).

De copsar que la realitat té un sentit lògic i racional s'ha derivat, naturalment, una manera d'enfocar també les accions de les persones. I així, tot allò que ve del "logos", de la racionalitat, constitueix la font que fonamenta el com hem de procedir, és a dir, la conducta col·lectiva i, per dir-ho d'alguna manera, també la moral personal. Mai dels mais hem de seguir el mitos, que ves a saber on ens podria portar-- semblen dir-nos els "lògics", tot i que gairebé sempre la seva actitud no ho sigui de lògica--. ¡Pobre mitos, bandejat al món de la fantasia i de la irracionalitat!!

I en canvi...

La racionalitat pura respon preguntes formulades pels humans i cada cop que obté una resposta, obre més i més preguntes, fins i tot n'obre algunes que ni sabíem que ens podríem formular. És com el joc de les nines russes: sempre que s'ha destapat un enigma, n'apareix no només un altre sinó molts més. L'aventura racional de la humanitat sembla, doncs, no tenir fi... D'altra banda, si en el terreny humà, només utilitzem la brúixola del logos podem arribar a crear monstres, com prou ens ho va deixar representat la genialitat plàstica de Goya. Sovint m'he preguntat, per exemple, si els horrors de les experiències comunistes, en especial en la fase estaliniana, no van ser en bona part un monstre creat per l'aplicació de la raó pura d'una teoria al conjunt de la vida humana...

El mitos és, a l'inrevés del logos, una paraula explicativa que s'imposa a preguntes no formulades. És una paraula que explicita un sentit, abans fins i tot que la humanitat se l'hagi plantejat. Per això adopta la forma de "relat" i no pas de tractat "lògic". Crec que va ser Umberto Eco el qui va confessar que havia escrit El nom de la Rosa perquè el relat constituïa la forma superior de comprensió de la realitat... El mite sol, però, també és perillós. Sovint m'he preguntat, si l'excés de mite no crea també monstres com ho va ser el nazisme alemany per exemple, pur relat sense un bri de racionalitat...

¿Tenen aquests dues paraules per significar "mot" alguna cosa a veure amb el dilema si hem de fer cas a la raó (logos) o al cor (mitos) en les nostres accions i conductes personals? ¿Hem d'anar, com s'ha dit, allí on el cor ens porti? O bé hem de subjectar amb regnes de ferro tot sentiment i emoció que no ens sembli "racional"?

Em fa la impressió que la solució humana, si més no en el terreny dels principis, ha de ser un un component d'equilibri. Per poc que pensem ("lògica") tard o d'hora en la vida arribem a la convicció que la raó pura, malgrat els seus avantatges, no ho és tot. La raó sola té gust de poc. Hem de deixar una mica d'espai al "mite" que gairebé sempre ens comunica una veritat que no buscàvem embolicada en imatges, sentiments i emocions --com una música--.

Sembla, doncs, que per trobar un cert benestar a la vida hauríem de deixar-nos portar pel "mite" però vigilat de prop pel "logos"; i en altres moments deixar fer al "logos", vigilat en aquest cas pel "mitos", no fos cas que esdevinguéssim monstres...