29 de març del 2008

L'Alhambra i els estils d'aprenentatge


He estat a l’Alhambra dues vegades. A la primera hi vaig anar pel meu compte i he de confessar que després de donar voltes per tot el recinte vaig sortir-ne sense haver entès gairebé res. De fet enlloc no hi ha cartells explicatius. La museografia d’aquest conjunt patrimonial no és que sigui dolenta o limitada: senzillament no existeix. Només vaig endur-me el record d’una certa sensualitat quan em vaig asseure en un pati interior dels palaus nassarites –que, per cert, no devia tenir gaire interès artístic perquè els visitants no s’hi entretenien gaire--. Va ser allí que per uns moments vaig intuir que el soroll de l’aigua de la font, el verd, la fresca –era l’estiu—i un cert silenci juntament amb el joc de llums i ombres del sol entre les fulles dels arbres havien de tenir una importància cabdal per entrar en el misteri de fons d’aquesta creació civil islàmica.

Hi he tornat fa poc. I he estat conscient una altra vegada que el meu estil d’aprenentatge no aconsegueix construir informació a base de retalls inconnexos. Jo havia explicat l’Alhambra i havia llegit capítols de llibres d’història de l’art sobre aquest conjunt patrimonial. Però mai no havia acabat de fer-me’n una idea completa i estructurada. Vaig decidir, doncs, que aquesta vegada em pagava una visita guiada. I, efectivament, vaig comprovar que per a mi continua essent la millor activitat inicial per al meu estil d’aprendre. ¿Ho és per a tothom? Probablement no.

El guia va saber triar l’essencial, va ordenar la visita per nuclis de significat diferents (visió general al dessota la Porta de la Justícia, Alcassaba, palaus nassarites, Palau de Carles V, Torre de la captiva i Generalife), amanint l’explicació dels nuclis amb anècdotes que ajudaven a fixar el record, i ornamentant-la amb aquells tocs d’humor típicament surenys i malauradament inimitables. També va saber saltar-se el que no era essencial (el pati de la Lindaraja, per exemple). En fi, un model introductori al contingut del conjunt monumental didàcticament perfecte.

Vaig sortir de la visita –que va durar unes tres hores—amb una panorama complet al cap. El que sabia a fragments (el pati dels lleons per una banda, el Mexuar per l’altra, el jardí de la sultana, etc. ) començava a estar articulat. Ara, em vaig dir, no només puc ja aprendre l’Alhambra, aprofundint en cadascun dels seus nuclis, sinó que estic en disposició de pensar com fer-ne la didàctica segons el context i objectius precisos que calguin en l’alumnat potencial que pugui tenir al davant.

Ara sé quin seria el discurs didàctic amb el qual muntaria la seqüència de les activitats d’aprenentatge. Començaria exposant, pel que fa a l’Alhambra, què és, on és i l’etimologia del seu nom. Primer diria i faria treballar que l’Alhambra és un conjunt monumental islàmico-cristià dels segles XIII-XVI (hi ha una palau cristià i una església) que s’alça al damunt d’un pujol des del qual domina la ciutat de Granada. Continuaria dient que el riu Darro, abans d’arribar en aquesta ciutat al junyent amb el Genil , passa per una vall que deixa a l’esquerra el pujol de Sabica – i repetiria que és el lloc on s’alça el conjunt de l’Alhambra--

...i a la dreta un altre pujol
on s’escampa el barri de l’Albayzin.

Continuaria exposant que el nom d’Alhambra procedeix de alqala hamrá que en àrab vol dir “Castell vermell”, probablement pel to ferruginós de dels materials de les seves muralles. Potser podria introduir l’anècdota segons la qual es construïa de dia i també de nit, a la llum de torxes. Els qui ho veien de lluny a plenes fosques només percebien murs vermells de foc.

En definitiva, vaig verificar un cop més que el meu mètode d’aprendre precisa anar del que és general al particular i que em costa molt passar del que és concret al que és més global. I també he verificat que la mediació d’una persona que hi entengui i que sigui didàctica continua essent imprescindible per comprendre i aprendre.

Certament no nego pas que pot ser útil “aprendre a aprendre”. I a tots ens cal saber gestionar l’aprenentatge d’una manera autònoma. Però quan algú sap alguna cosa i te l’explica amb una bona didàctica t’estalvies molt de temps, molts moments encallats i, sobretot, molts errors.