Divendres Sant

Amb el temps he arribat a viure amb intensitat el sentit del divendres sant. M'hi ajuda força el fet que, socialment parlant, la ciutat queda buida i silenciosa. Al temple, a les cinc de la tarda, hi som pocs. Després de la lectura d'Isaïes, el relat de la passió. Escoltar aquest relat cada any m'arriba més a dins de l'ànima.

Costa poc entendre el divendres sant perquè la vida i la història n'està plena. La nostra també: tard o d'hora ens arriba la sofrença i el dolor, personal i social. I el relat de la passió constitueix per als cristians el nucli simbòlic del dolor absurd i de la injustícia. Heus ací un home que proposa un programa pacífic, que el viu de manera coherent, que invita a la profunditat de la vida donant-li sentit a través de l'amor sense condicions. Només utilitza l'arma de la paraula. I res no amaga i tot ho fa públic. Li condemnen la paraula els poders religiosos --víctima de la intolerància-- i el condemnen com a activista polític les autoritats civils. Uns l'acusen de blasfèmia, els altres de rebel·lió perquè deien que deia que era el rei dels jueus. Ell ho va negar de manera contundent: el seu Regne no era d'aquest món... Però va ser inútil.

El Regne no era d'aquest món però començava o havia de començar ja en aquest món. Era "l'evangeli", la bona notícia que aportava Jesús. ¿I què era el Regne? Sant Pau ho diu ben clar: el Regne no consisteix en cap menjar ni en cap beguda, sinó en la justícia, la pau i l'alegria que vénen de l'Esperit. Més clar l'aigua: els creients no ens hauríem de fixar tant en els rituals com en la recerca de la justícia i en la lluita per la pau... i d'aquí n'hauria de néixer una sana alegria. No hi ha res més trist que un trist cristià... ¿No donem massa sovint una imatge adusta, arrogant, seriosa, allunyada i fins i tot emprenyada? ¿No podria ser que l'alegria fos el termòmetre de l'Esperit?

Costa poc d'entendre que la Creu és un símbol del menyspreu. Els lladres, els esclaus, els marginats... aquests eren la carn de creu. Que Déu sigui crucificat indica clarament als seus seguidors quins haurien de ser els objectius prioritaris de l'acte d'estimar... I potser indica també un únic sentit del dolor: assumir el propi destí amb serenitat amb l'esperança que algun dia ens serà revelat.

El divendres sant revivim també, em sembla, un fracàs històric. Cap fundador d'una religió acaba la seva vida amb un fracàs tan espectacular (penseu en Confuci, en Buda o en el mateix Mahoma). Escarnit, torturat, assassinat, tot i ser innocent i just. Abandonat. Fins i tot deixat de la mà de Déu, el Pare: ¿Déu meu, Déu meu per què m'heu abandonat? --exclama poc abans d'expirar--. Tot s'ha acabat. Els somnis, el futur, aquest Regne que havíem de començar a fer i que havia de venir... no res, aigua garbellada! Els seus deixebles i seguidors se'n van a casa amb la cua entre cames, desencisats i morts de por. El cos de Jesús és enterrat poques hores després de la seva mort. Rodola la pedra que tapa el sepulcre. Es segella. Punt i final.

I la litúrgia del divendres sant també s'acaba: l'altar queda nu, el sagrari buit, el temple desert... Negra nit. Sembla que en aquesta nit del divendres sant sigui ben certa la doble buidor de la vida que tots algun cop hem experimentat: no saber on és el sentit, no saber on fonamentar l'existència...

És el divendres sant precisament el dia que no tinc més remei que capbussar-me en aquesta nit de la Creu i de la mort. Passo la llinda de la raó. Ja en origen Sant Pau ho reconeixia així: prediquem Jesús i Jesús clavat a la Creu. Una ignomínia per als romans, una blasfèmia per als jueus, un absurd per als grecs. En definitiva: un escàndol a la raó... Avui continua igual.

Enllà de la racionalitat, sento, però, que algú m'empeny a la capubssada; però no puc donar raó del fet que m'hi llenço. No hi ha un perquè. Només puc dir que, un cop a dins d'aquest buit paorós, s'encén una mena de llum d'esperança i que puc verificar "empíricament" que la justícia, la pau i l'alegria les puc sentir si segueixo aquesta llum.

Efectivament, quan alguna vegada he estat capaç d'estimar de debò, m'he sentit just, he tastat la serenitat més plaent i he experimentat l'alegria que s'expressa amb un somriure obert.

Potser la Pasqua sigui això.