4 de març de 2008

Campanya


Em comentes que al bloc no parlo gens de la campanya electoral. És cert. I em dius que et resulta estrany perquè fa dies que no es viu ni es parla d'altra cosa. Potser tu sí, però en el meu ambient si es parla de les eleccions és molt de passada i gairebé sempre amb un toc de broma a l'estil Polònia... però ja que m'ho dius en parlaré.

Abans, però, he d'aclarir una petita qüestió. Les circumstàncies m'han fet néixer català i, a més, amb una apassionada identificació amb la meva terra, la meva gent i la meva llengua. I no és qüestió d'essències ni de tancaments sinó de voluntat de ser normal. Mai no he considerat que Catalunya sigui un país brillant, important o millor.... més aviat el considero mesell, covard i mediocre... però és el meu. Això és tot. Doncs bé: aquesta circumstància de naixement fa que les eleccions espanyoles, des de bon començament, m'hagin fet patir d'una manera anòmala.

Percebo les eleccions espanyoles com un moment tensional o no només s'hi ventila un seguit de propostes d'actuació política per gestionar durant un període de temps la política internacional o els afers de la comunitat, tal i com passa en alguns estats una mica més estables i menys castigats per la ira. A les conteses electorals espanyoles, ben al contrari, hi visc un relat en el qual uns per molt i d'altres per poc estan d'acord a anorrear el que jo sento i visc. És més, tinc l'evidència quan em desplaço per obligacions acadèmiques en medis universitaris espanyols, que la meva "diferència" provoca odi. Sí, literalment, odi. Hi és en estat de latència, però hi és. Per això en totes les campanyes que he vist fins avui, Catalunya només hi apareix negativament amb el propòsit d'obtenir vots dels sentiments de l'odi. A tot plegat he d'afegir que el resultat de totes les eleccions, fins ara, les he viscudes com una derrota dels meus sentiments i de les meves emocions més profundes. I això, lògicament, em produeix un dolor agut.

Com que aquest dolor és intens i no sembla que serveixi per a res --llevat de fer-me patir inútilment-- procuro no escoltar les notícies de la ràdio ni veure telenotícies ja que en aquests dos mitjans ja hi ha qui ha decidit quines són les notícies importants i en quin ordre s'han d'exposar. Per això accedeixo al món llegint diaris, on sóc lliure de començar per on vull i de saltar-me el que no em ve de gust saber. Durant les campanyes electorals --on la tensió es manifesta amb bastanta sinceritat-- procuro quedar-me'n al marge del tot. Ni miro debats, ni segueixo enquestes i ni tan sols en parlo. Ni llegeixo diaris. Tot plegat és una estratègia personal per gestionar les meves emocions procurant així evitar al màxim tot dolor.

He votat sempre fins ara. Em trobo, però, per primer cop aquest març del 2008, sense saber, quan falten cinc dies per a les eleccions, si aniré a votar i, si hi vaig, no sé ni què o a qui votaré. (Per descomptat que ja fa temps que no voto al Senat perquè em sembla una pèrdua de temps i una despesa inútil).

Al costat de l'ofensa gairebé diària a la meva sensibilitat catalana per part dels partits espanyols --sense que jo cregui haver fet res per merèixer-la-- he d'afegir que amb el temps cada dia m'ha semblat més clar que no estem en una autèntica democràcia política. No votem persones, votem llistes. ¿Qui fa les llistes? Les cúpules dels partits. Per no deixar, ni em deixen votar noms concrets o persones concretes. He de votar un llistat de persones que no conec, persones que, després, si voten el contrari del que els diu el seu cap de fila --perquè en discrepen-- els multen! Els candidats no surten bottom to up com veiem als EUA en les primàries d'aquests dies (molt més interessants que les nostres legislatives), sinó up to bottom... I un cop votats durant quatre anys no saps a qui recórrer per fer sentir la teva veu. I després d'haver dipositat el vot gairebé mai tampoc no saps què en faran a l'hora de pactar amb altres forces polítiques.

Em molesta molt particularment les sistemàtiques faltes a la veritat en l'exercici de la pràctica política o la manca d'argumentació objectiva en els debats. La mentida dels polítics l'he viscuda en pròpia pell a propòsit d'una publicació de materials didàctics... I pel que fa a l'agumentació sovintegen frases de l'estil, "això ho diu fulano perquè està nerviós". Els nervis del polític m'importen poc, el que m'interessa és el contingut del que ha dit i per això aquest tipus d'arguments "ad hominem" em semblen del tot improcedents.

Però el que em té més agafat en la indecisió del vot és l'escàndol i la falta de respecte que per a mi van suposar les darreres eleccions catalanes. Si no m'erro, per una diferència d'opinió sobre el referèndum de l'Estatut, el PSC va expulsar ERC del govern i es van haver de convocar noves eleccions. Un cop realitzades --amb resultats similars als que ja hi havia-- es va tornar a formalitzar el mateix dipus de govern sense que cap de les forces donés la més mínima explicació del per què ens havien fet anar a les urnes... ¿El PSC votaria "no" a l'Estatut? ERC votaria ara que "sí"? No només ho vaig trobar un despropòsit sinó que ho vaig considerar una indignitat. Aquell dia la política regional catalana --perquè ara ja sabem que és regional-- va entrar davant dels meus ulls en el pou del desprestigi.

Ves-hi sumant a tot plegat que la crisi de lideratge actual a Catalunya és espectacular, que passi el que passi els catalans som socialistes gratis, que ningú ens diu com es resoldrà el problema crònic del finançament, com s'impulsarà la recerca, com es pensa resoldre el nostre espectacular fracàs escolar... i que tots són promeses... sense concretar mai d'on sortiran les misses...
I en el fons de tot plegat el vot de la por. Des de l'aznarat ja no es vota una proposta sinó la por que vingui l'altre...

En fi, tot i qué no són ben bé iguals, els dos darrers ministres d'obres públiques es deien Alvarez i ens han tractat amb idèntic menyspreu.