2 d’abril del 2010

No hi ha res a fer


L’escriptor alemany Johann Paul Friedrich Richter (1763-1825) --més citat amb el pseudònim Jean Paul per l’admiració que professava a Jean-Jacques Rousseu-- en un text molt cèlebre dins de l’àmbit germànic descriu una aparició de Jesús sobre una església sotraguejada per un terratrèmol. Els fidels li pregunten:

--Jesús, existeix un Déu?
--No existeix --és la resposta--. Vaig caminar per móns –continua Jesús-- vaig entrar dins els sols i vaig recórrer volant tots els deserts del cel. Però no hi ha cap Déu… Som tots orfes, vosaltres i jo; no tenim cap pare.

Jesús recorda el temps en què va estar sobre la terra quan encara era feliç, encara tenia el meu Pare infinit i encara aixecava alegre la mirada sobre els turons. Com a resultat d’aquesta resposta, l’ombra de tots els difunts va ser sacsejada per un ensurt… i cadascú es va trobar separat dels altres.

L’escriptor alemany presenta aquest text, d’estètica romàntica, com un malson per bé que la seva intenció era poder-lo publicar de manera que no escandalitzés massa. M’ha vingut al cap aquest malson avui, divendres sant, quan els cristians recordem d’una manera especial el fracàs – si més no aparent-- de Jesús.

La lectura reposada de la passió, en especial la de sant Joan, mostra una originalitat sorprenent: Jesús és l’únic fundador d’una religió que mor fracassat. A aquell que havia proclamat ser Fill de Déu és abandonat fins i tot per son Pare. Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat! D’altra banda els seus deixebles també l’han deixat sol i han fugit. Els entenc molt bé perquè jo hauria fet igual. Potser un criteri vital, humà, de la veritat de l’evangeli sigui el fet que és molt poc políticament correcte: els futurs dirigents de l’església i, en especial Pere, queden ben malament...

Tot s’havia acabat. Frustrats, amagats, morts de por, cadascú devia tornar a casa seva amb la idea que el somni s’havia enfonsat. Ni fill de Déu, ni Messies, ni profeta, ni res... El buit. El silenci. El triomf de la violència, de la manipulació i de la mentida. El mal i la mort han tingut l’última paraula. No hi ha res a fer.

Som tots orfes, vosaltres i jo, no tenim cap Pare.

Aquest és el meu divendres sant. Una nit sense lluna, sense estels i, fins i tot, sense l’esperança que demà surti el sol. Contemplant la vida i la història menuda dels humans ¿no teniu la sensació que n’hi ha molts, potser massa, de divendres sants?

2 comentaris:

Mª del Mar Galceran ha dit...

No no som orfes, ni tu, ni jo ni cap ésser de la terra.
Tots som fills del mateix Pare que vetlla per nosaltres i es manifesta de maneres totalment incomprensibles i sorprenents per a nosaltres i la seva percepció tan sols es pot fer des dels ulls de l'Amor. Com els de Maria Magdalena, com els de les dones que foren les úniques que ressistiren al "sense sentit", que es mantingueren fermes al peu de la Creu, que acudiren al sepulcre de bon matí.

Sempre hi ha alguna cosa a fer, fins i tot en la nit més obscura, fins i tot en els moments de patiment més absurds, sempre em queda l'esperança de que les coses poden ser d'una altra manera, de que hi ha d'haver un sentit ocult en l'arbitrarietat del mal i del dolor.
No, jo no vull acceptar el "No hi ha res a fer", no vull abandonar-me al no res. Hi ha una certesa fonda en mi, que no ve de mi i que no se explicar que m'impulsa a sortir del buit i anar a la recerca d'allò que pugui transformar la realitat.

Anònim ha dit...

Gràcies, Mar per les teves paraules. Probablement no he estat ben entès o no m'he sabut explicar bé. No he volgut dir pas que "no hi hagi res a fer" sinó que el divendres sant l'experiència per la que passa Jesús i els deixebles és la del fracàs, la de l'aparent triomf del mal i de la mort. I que per aquí, per l'assumpció del mal i de la mort, ens agradi o no hi hem de passar tots per arribar a la resurrecció promesa... I la veritat és que assumir això no deixa de ser misteriós i dur... En parlarem més!

Tòfol