Dones

Dedico algunes hores d’aquests dies a la correcció dels dietaris d’aprenentatge dels meus alumnes. Per necessitats del programa he hagut de tractar de passada la religiositat com a fenomen humà des del punt de vista de l’antropologia. Era necessari per tal que s’entengués el sentit de la música gospel en el si de les comunitats baptistes afroamericanes dels EUA. Una de les meves alumnes més brillants afirma en el seu dietari que està en contra del cristianisme perquè la Bíblia no parla de les dones i perquè l’Església les ha maltractades sistemàticament al llarg de la història.

Una part de la seva afirmació és incorrecta ja que, si bé és cert que la cultura en què s’emmarca la Bíblia, en especial en el Vell Testament, és notòriament masclista –per emprar un terme modern-- les dones a la Bíblia, malgrat això, no són sempre especialment maltractades. Li suggeriria la lectura dels llibres de Rut, Esther o Judit per reconsiderar o matisar aquesta afirmació o, fins i tot, la lectura del Càntic dels càntics on la dona parla d’amor en igualtat de condicions respecte del seu enamorat. Tanmateix, la segona part de l'afirmació, malauradament, és certa i la història la pot verificar sobradament, tant en el tracte, com en la malfiança humana i en el pensament.

Al segle I dC, a Israel, les dones certament no tenien drets. Així, per exemple, no els era permès fer de testimoni. Sobta que els evangelis canònics –en especial els tres sinòptics--, escrits en el si d’aquesta cultura, ens presentin les dones respecte de Jesús d’una manera que podríem considerar, per a l’època, políticament incorrecta. Quan mor Jesús a la creu els deixebles es fan fonedissos i els homes que seguien Jesús queden malament, però no pas les dones que resten a la vora de la creu fins al final, algunes de les quals són esmentades fins i tot pel seu nom. Mateu per exemple diu:

També hi havia allà moltes dones que s’ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu. (27, 55ss). Marc hi afegeix Salomé. L’evangeli de Joan esmenta, a més, la presència de la seva mare i de Maria, la muller de Cleofàs.

Quan l’enterren no hi ha cap deixeble però sí hi són Maria Magdalena i l’altre Maria. I el que és més rellevant: en una societat en què les dones, com he dit, no poden ser testimonis, aquestes dues són les primeres a les quals s’apareix Jesús. Els primers testimonis, doncs, de la seva resurrecció són dones.

Costa, certament, d’entendre a la llum de les fonts, aquest crònic menystenir de les dones en el si del cristianisme perquè no s'adiu al nucli del missatge religiós de la nostra fe. No fa pas tant, crec que és en una encíclica de Pius XII, encara es deia que la dona no havia de treballar si no era que el marit era incapaç de mantenir la família. Bernard Häring, anomenat moralista catòlic, recorda que encara als anys 50 la dona no podia pujar al presbiteri sota pena de pecat mortal! I avui encara es nega a les dones l’accés als ministeris amb arguments que teòlegs rigorosos i fins i tot bisbes –de la fornada anterior a Joan Pau II—afirmen que no tenen cap fonament seriós.

Jesús, certament, va tractar les dones d’una manera que els homes amb responsabilitat jeràrquica a l’església encara ara no tracten ni consideren avui de la mateixa manera que ell ho va fer...

I malgrat tot, aquest pont entre la humanitat visible i la divinitat llunyana i invisible que ha estat el Jesús de la història, aquest sí a la vida malgrat tot que apareix com una llumeta d’esperança, aquest creure amb força que després de la nit no ve la foscor sinó el dia, m’ha arribat gràcies a la comunitat de poble de Déu que en diem Església. I una de les llums és esperar que, en dignitat i en tots els àmbits, la dona sigui reconeguda en el si de l’església sense cap límit degut a la pertinença al seu gènere.

O si més així ho vull creure i així ho vull esperar.

Malgrat el llarg hivern eclesial en què alguns cristians vivim.