1 d’abril de 2010

Convidats a sopar


Recordo com de petit, en devorar una i altra vegada els llibres d’aventures de Salgari i Karl May, em sorprenia la llei de l’hospitalitat en les tribus indígenes que apareixien en la narració, fossin tuaregs del desert o indis nord-americans. Més endavant vaig conèixer també l’hospitalitat dels inuit de les terres gelades del nord o em vaig topar amb aquest costum en estudiar els pobles del creixent fèrtil a les classes d’Història Antiga. M’imagino que l’hospitalitat en l’imaginari d’aquests pobles era una mena de seguretat social que ajudava tothom que es desplaçava del seu lloc natural tot mitigant-li, a través d’aquest acolliment, les fatigues i els perills en un món de comunicacions molt precàries o inexistents.

En les contemporànies civilitzacions urbanes aquesta llei d’hospitalitat respecte del viatger desconegut que truca a la nostra porta ha desaparegut del tot. Tanmateix crec que queda un eco d’aquesta generositat social en el gust amb què habitualment ens agrada encara convidar a sopar els amics. De jove, recent estrenada parella i independència, la il•lusió per convidar de grat les amistats és molt forta. Amb el temps la freqüència potser es va espaiant a mesura que les famílies s’eixamplen amb els fills. Al llarg de la vida, però, l’acte de convidar a sopar, quan no és de compromís sinó de grat, continua generant-nos un cert deler agradable i, sovint, solem mostrar generositat en la seva preparació, sigui en temps a la cuina o bé en la selecció acurada d’un menjar i d’una beguda més cara de l’habitual. Sovint, si en aquest sopar celebrem alguna cosa, ho ritualitzem tot compartint en algun moment una beguda euforitzant (gairebé sempre alcohòlica) consumida pels assistents al mateix temps. Sembla com si amb aquest acte de consum simultani del mateix líquid s’esdevingués una fusió de tots, ens relliguéssim pel vincle de la mateixa beguda en un sol tot i alhora fixéssim a la memòria allò que hem volgut celebrar.

Avui els cristians celebrem, com a preludi de la Pasqua, el Sant Sopar. Jesús vol celebrar la Pasqua jueva amb els seus amics estimats, aquells que l’han seguit arreu deixant-ho tot encara que no l’hagin entès massa. Imagino el sopar al cenacle no pas amb la rigidesa simbòlica de les representacions visuals occidentals d’aquest fet. Ben al contrari em sembla veure una taula ben parada amb pa, vi negre, oli i carn d’anyell a la brasa. Els amics de Jesús estan asseguts, com diu l’evangeli de Marc, damunt d'estores i coixins i de ben segur beuen, mengen i xerren distesament tal i com devia ser costum en la celebració de la Pasqua per part dels jueus encara que aquest sopar tingués un caire religiós.

I arriba el moment del “brindis”, com diríem avui. El sopar té un aire de comiat i un tel fins i tot d'angúnia pel que s'intueix que pot passar en les properes hores. Jesús agafa una copa de vi i la vol compartir amb els deixebles seriosament dient-los “aquesta és la meva sang”. També els passa un tros de pa que els el fa compartir i els diu “aquest és el meu cos”. No es tracta, naturalment, de carn o sang humana (l’antropofàgia no era costum jueu!) sinó d'una forma semita de referir-se a la pròpia identitat. És un “aquí hi sóc jo” i sempre hi seré i em relligaré a vosaltres cada cop que us reunireu per recordar-me, és a dir, per “celebrar-me”.

Els cristians “celebrem” avui, dijous sant, aquest fet: la institució d’un sopar per “recordar” –fer tornar al cor, reviure—que el Jesús misteriosament vivent es troba amb nosaltres cada cop que ens reunim per compartir el pa i el vi en memòria seva.

Avui celebrem, senzillament, que cada dia Jesús ens convida a sopar. Amb tota la il•lusió del món!