Parlar o llegir?

Fa unes setmanes em vaig mirar durant una estona una escena del ple del Parlament de Catalunya. No se m’hagués ocorregut mai, però just estava pedalant en una bicicleta estàtica del gimnàs i dels sis o set canals de televisió que ens ofereix aquest mateix artilugi la retransmissió del canal 33 sobre el Parlament era la menys soporífera.

Crec recordar que es defensava una proposició sobre aspectes referits als autònoms. Una diputada llegia uns papers des de la tribuna d’oradors. De tant en tant la càmera es passejava per l’hemicicle. L’espectacle era realment decebedor: pràcticament buit. A més, entre els pocs diputats que hi havia, dos xerraven animadament entre ells sense escoltar la diputada que llegia i una altre grup de quatre o cinc contemplaven un paper que tenia entre mans el del mig i també parlaven a propòsit del seu contingut. A la parlamentària de la tribuna (o seria millor dir “la lectora”?) que la bombin.

La diputada va acabar la seva lectura i aleshores de cop i volta van començar a aparèixer tot de diputats i diputades als seus escons i entre d’altres els consellers del govern. Poc després es va procedir a la votació. Vaig veure el senyor Oriol Pujol de CiU que indicava el número 2 amb els dits de la mà. També vaig veure el senyor Iceta del PSC que feia exactament el mateix gest. Es va procedir a la votació sobre el que, suposo, havia llegit la diputada abans. Va guanyar el no per més de cent vots. Acabada la votació es va aixecar la sessió i els parlamentaris, tot xerrant amistosament, es van aixecar i se’n van anar.

Vaig sentir una profunda pena. En primer lloc perquè Parlament ve de “parlar” i no pas de "llegir". No m’estranya que la majoria dels parlamentaris no sàpiguen parlar ja que en el nostre sistema educatiu no s’ensenya retòrica, és a dir, no s’ensenya a parlar ni tan sols als qui es preparen per ser professors o mestres. Els exàmens o les avaluacions orals en el nostre sistema educatiu són molt ocasionals. Tampoc no s’ensenya a debatre i a argumentar. Sí que es fan debats però per acabar sempre amb l’estèril “doncs és la meva opinió” i gairebé mai s’educa a pensar i contrargumentar amb judicis lògics ben muntats les argumentacions del contrincant. Per això no és estrany que els polítics parlin com la gent del carrer en el que té de més vulgar: atribuir intencions a l’altre (això ho diu perquè pretén mantenir els privilegis de “x”) o bé justificar els arguments del contrari atribuint-los a la seva salut (el diputat diu això perquè està nerviós pels pronòstics de les enquestes). Les intencions dels altres poden ser interessants en política només si es proven amb arguments fefaents i no pas fent hipòtesis i convertint-les automàticament en certeses. I, per descomptat, que l’estat nerviós d’un adversari no m’interessa gens. M’interessa el que diu, la manera de justificar-ho i, si és al poder, el que fa.

Però la sessió a la qual em refereixo era més decebedora encara per l’absolut menyspreu a les paraules d’una diputada. Aquella diputada podia tenir raó però era igual. Els dos caps de brot ja havien decidit que votarien que no i la diputada podia dir missa. A més els diputats podien ignorar-la perquè encara que tingués raó i els convencés ells havien de votar el que els diria el cap de files. Ells i elles en el ple no són ningú: només un dit que prem el voto del sí, del no o de l’abstenció segons els indiqui un diputat o diputada de la segona fila. Perquè en cas que votin segons el que a ells o a elles els sembla, senzillament són multats i, probablement, no constaran a la llista de les properes eleccions.

Ja sé que els diputats i diputades treballen en comissions, en ponències, etc. Però malauradament no representen els electors sinó el que els diu la cúpula del partit. Si després tot depèn del nombre de diputats i no dels arguments i del debat parlat; si no serveix de res parlar o debatre perquè sempre els resultats estan cantats... ¿no valdria més la pena i seria més econòmic i eficient que cada partit comptés pel nombre de diputats que obté a les eleccions i que a l’hora de treballar ho encarregués a especialistes d’acord amb les seves idees i pactes? ¿I que quan s’hagués de legislar, doncs que es reunissin un membre de cada partit i que el seu vot valgués pel nombre de diputats que en teoria li correspondrien segons la llei electoral?

Seguir la política del país és molt avorrit. No té el més mínim interès enllà de la part d’espectacle si és que a algú li agrada la “representació” teatral dels polítics. Jo només vaig a votar perquè sóc de l’època franquista i penso que és millor això d’ara que no pas el que vaig viure abans. Tanmateix entenc perfectament els qui en el meu entorn, més joves que jo, no tenen el més mínim interès a anar a votar. Ho estem fent molt malament i les nostres institucions, en la mesura que no representen els electors sinó les cúpules dels partits, són de molt escassa qualitat democràtica.

I no parlem de la justícia... però això queda per més endavant.