21 d’abril del 2010

Pedagogia?


Quan jo era adolescent i, fins i tot una mica més gran, discutia sovint amb el meu pare sobre qüestions de política general. Eren els temps immediatament anteriors a la transició. El meu pare defensava que els espanyols, en general, fossin del color polític que fossin, tenien una animadversió primària contra els catalans, la seva llengua i la seva manera de ser. Em repetia sovint allò de Josep Pla segons el qual el més semblant a un espanyol de dretes era un espanyol d’esquerres... Jo no m’ho volia creure i li deia que això potser havia estat en el passat i que el franquisme ho fomentava, però que en la resistència contra el franquisme, tots els demòcrates compartíem el mateix ideal i ens respectàvem mútuament i fins i tot ens admiraven, etc. El pare, al final, cansat, em deia ja t’ho trobaràs!

Doncs fa anys que m’ho estic trobant! Al principi encara em pensava que era una cosa minoritària. Després em vaig desenganyar de l’estament acadèmic per la seva falta de sensibilitat envers l’autonomia i la llengua catalana; posteriorment em va sorprendre la manca d’empatia dels intel•lectuals (alguns dels quals admiro profundament); i, finalment, amb la COPE fins i tot he vist que l’Església espanyola mantenia, per dessota de les paraules, també una animadversió envers el meu país i la meva llengua. He hagut d’anar per Espanya diverses vegades per compromisos professionals i la lectura de la seva premsa i el tracte amb les persones –quan tocàvem el tema català—em deixa poc marge al dubte.

Davant d’aquesta realitat alguns polítics catalans, el president Pujol inclòs, i d’altres intel•lectuals del país ens repetien que havíem de fer pedagogia, explicar-nos bé i no fer victimisme... Crec que no cal fer pedagogia. Per aprendre cal la voluntat d'aprendre i jo no la detecto enlloc. Ja ho diu l’evangeli: no hi ha pitjor cec que qui no vol veure ni pitjor sord que qui no vol sentir. Per a la resta d’Espanya, si és que som Espanya, som un boc emissari, una nosa que com a molt cal “conllevar”, com deia Ortega y Gasset. I si es pot, cal anul•lar -ne la personalitat tant com es pugui. En aquesta direcció crec que treballa el tribunal constitucional segons es desprèn de la premsa que he llegit fins ara.

Aquests dies estic llegint amb interès un llibre-entrevista de mossèn Ballarín. També diu el mateix que em deia el meu pare... El mossèn va ser reclutat per la quinta del biberó amb els rojos i, acabada la guerra, va ser empresonat en un camp de concentració pels insurrectes. Allí un comandant l’exèrcit espanyol li va etzibar a tall de benvinguda que ell, el mossèn (que encara no ho era, això va venir més tard), era catalán, rojo y separatista que era lo peor que se podía ser y que él era militar y español que era lo mejor que se podía ser en el mundo.

Vaig tancar el llibre en aquest punt... i em vaig entristir profundament. Han passat més de setanta anys d'aquest fet i la meva experiència m’imposa, contra la meva voluntat de creure-ho, que entre aquest militar, bona part del sentir dels espanyols i el tribunal constitucional d’avui les coses no han pas millorat.

Ho deia l’historiador Braudel parlant dels diversos temps de la Història: hi ha estrats històrics que són de llarga durada i alguns són gairebé immòbils.... Aquesta animadversió profunda n’és un. No endebades el mateix líder del Partit Popular, quan no ho era, va declarar sense embuts una vegada en el passat que ficar-se una mica amb Catalunya durant les campanyes electorals sempre era rendible políticament...

Desenganyem-nos: aquestes realitats immòbils no les canvia cap pedagogia...