Samsó i Baluja

El divendres passat vaig anar amb un grup d'alumnes al monestir de Santes Creus a fer una sessió didàctica sobre la lectura de l'obra arquitectònica. En el decurs de la sessió, està previst que cap a les 12 i fins l'hora de dinar, els alumnes, per grups, realitzin una sèrie d'activitats de descobriment induït seguint un dossier que els he lliurat abans. Des dels volts del migdia, doncs, fins a dos quarts de dues quedo a disposició de l'alumnat per a consultes. Solc asseure'm al costat nord del claustre, llegint o pensant.

Aquesta vegada vaig tenir la sort d'ensopegar-me amb en Josep Baluja que conduïa un grup d'alumnes de sisè de Primària. Vaig aprofitar l'avinentesa i vaig seguir-lo per tal de veure la seva acció didàctica. Val a dir que en Josep Baluja és un dels mestres més bons que mai no he conegut. Agafa cada dos o tres dies un grup diferent d'alumnes i es dedica a aconseguir que una cosa tan allunyada dels seus interessos, com ho és un monestir medieval, els arribi a interessar. Alhora els proporciona un mètode de "lectura" que em sembla d'una gran eficiència. Actualment és el director del camp d'aprenentatge "Monestirs del Cister". L'he sentit parlar moltes vegades als meus alumnes presentant-los la didàctica que utilitza. I sempre m'ha emmirallat la seva capacitat de comunicació i la seva constant aportació d'idees didàctiques noves. Però mai no l'havia vist actuar en directe. No només m'ha semblat excepcional sinó que fins i tot m'he emocionat. Refereixo a continuació només una de les escenes que he pogut viure.

Una de les activitats programades pel Pep Baluja consistia a llegir diversos capitells del claustre. Amb aquesta intenció, en Josep ha fet asseure els nens i nenes a terra i els ha encarat a un capitell que representa una escena bíblica: la lluita entre Samsó i el lleó. Davant d'ells els ha dit que es miressin el capitell i ha començat a preguntar-los què hi veien. Els nens i nenes han dit la seva fins a concloure que era un senyor i un lleó. A continuació els ha preguntat què feien. I nens i nenes, amb temps, ara un, ara l'altre, han descrit fidelment que es tractava d'una lluita. Ha prosseguit aleshores demanant-los que s'inventessin una història que reflectís aquella imatge. Ha estat una estona divertida i sorprenent. La imaginació que tenen els nens i nenes d'aquesta edat és superior a l'expectativa que en podem tenir els adults... Un d'ells, per exemple, ha dit que podria ser que un senyor s'hagués deixat el seu fill a terra i el lleó se l'hagués engolit... i que li estava obrint la boca per recuperar el nadó...

Un cop els nens han explicat al seu aire unes quantes històries breus en Baluja els ha recordat un cop més, que podien saber què eren les imatges si s'hi fixaven bé; que podien narrar l'acció i que fins i tot es podien inventar històries... però que si algú no els ho explicava o no ho llegien a algun lloc, el que no podien saber era la història de veritat... I aleshores els ha dit que el senyor que estava lluitant amb el lleó es deia Samsó.

--Algú ha sentit a parlar de la història de Samsó?

Una nena ha aixecat la mà.

--Digues Ariadna--li ha dit en Pep Baluja-- (En Pep se sap des del primers minuts els noms de tots els nens i nenes i això que, com he dit, canvia de públic cada dia o com a molt cada cinc dies... El nom d'Ariadna és simulat).

--Era un gegant que tenia la força en els cabells...

--Molt bé! Sí senyor... On ho has après això?

--A catequesi --ha dit l'Ariadna--.

--Continua... i què més saps? --li ha preguntat en Pep Baluja--.

--Doncs que tenia molt força fins que una senyora el va seduir.

--Què vol dir que el va seduir?--ha inquirit en Baluja--.

--Doncs que la senyora el va fer enamorar.

--Exacte! I què li va fer la senyora?

--Li va tallar els cabells mentre dormia, i va perdre la força...

--I què més? --ha insistit en Pep--.

--Doncs que els seus enemics el van vèncer i el van fer presoner...

--I va tornar a recuperar la seva força?

--Sí, quan li van tornar a créixer els cabells...

Mentre es produïa aquest diàleg els nens i nenes a penes es bellugaven i escoltaven embadalits... i això que feia fred. En Pep els ha explicat que una de les escenes de la vida de Samsó conta que un cop que es va trobar un lleó que l'atacava, el va agafar per la boca i va aconseguir matar-lo trencant-li la mandíbula de tanta força com tenia...

--Sabeu on podeu trobar aquesta història? --els ha preguntat en Pep--.

--Sí --han dit alguns alumnes-- al Google!

-- I a Wikipèdia! --ha dit un altre nen--

En Pep ha rigut i els ha dit que sí, que es pot trobar al Google i a Wikipèdia, però aquestes adreces ho han copiat a la Bíblia... I a continuació els ha dit amb un to engrescat: --Vinga, anem a veure una altra història! I se'ls ha endut claustre enllà... He gaudit emocionat de l'escena. I un cop més he comprovat que als futurs mestres se'ls poden ensenyar tècniques i fins i tot mètode. Els podem ensenyar, per exemple, que davant d'un capitell primer cal identificar el que es veu, després descriure l'acció i finalment demanar que s'inventin històries abans de contar l'autèntica. Però no crec que els puguem ensenyar el carisma personal, la bonhomia de gaudir fent docència i la capacitat de comunicació.

Tampoc no sé si els podrem convèncer que, per ser un bon mestre, cal ser abans que cap altra cosa una persona culta i enamorada del saber.