Lau

En principi tinc la intenció de respondre els comentaris que els lectors o lectores facin al meu bloc, si s’escau, amb un altre comentari en el post concret. Però avui, amb motiu de la Pasqua, he decidit fer una excepció i em plau de manera particular redactar un post a propòsit del que em diu la Lau en el seu comentari del dia 20 de març.

En primer lloc t’he de dir que entenc els teus sentiments i reaccions davant les notes dels bisbes o els exercicis de poder dins de l’Església. No diré cap secret si et confesso que són idèntics als meus. També jo quan vaig veure el film La Missió vaig sortir amb un gust agre a l’ànima. Potser no tant perquè ara les coses fossin exactament iguals, que no ho són, sinó perquè allò que es relatava al film havia estat veritat. L’actor Jeremy Irons, a més, interpretava de manera molt convincent el particular carisma jesuític. No endebades, per poder interpretar el personatge es va passar sis mesos vivint entre jesuïtes actuals. Bé, et dic tot això perquè comprenguis que entenc perfectament les teves reaccions.

També és cert que davant d’allò que honestament creiem que no està bé no hem de callar, amb la diferència que, en consonància amb les nostres conviccions, mai no hem de faltar a la caritat, és a dir, a l’amor en la nostra manera de fer i de dir, traduint, en la mesura del possible, una actitud interior d’estimació i de respecte. Un exemple de persones joves que no callen sense renunciar a les seves conviccions cristianes la podries trobar en el manifest “Volem bisbes cristians” (http://www.volembisbescristians.org/).

Però em sembla que tampoc no podem ser ingenus i pensar que demà o demà passat les coses aniran en la direcció que nosaltres desitgem. També davant d’aquestes manifestacions o silencis que ens provoquen un sentiment de rebuig (¿què dir que no s’hagi dit encara de la COPE?) podem trobar potser un camí de purificació interior. No pretenc donar lliçons a ningú però he decidit que t’explicaré què intento fer jo per si t’és d’utilitat.

En primer lloc quan estic arborat i esverat interiorment per declaracions o fets que em trasbalsen procuro pensar si jo sóc millor persona que aquells qui les fan. Sí, fins i tot penso si jo sóc millor persona que el cardenal Rouco, posem per cas... Al cap i a la fi ell ha donat tota la seva vida a l’Església –malgrat que no m’agradi ni el que diu i menys encara el to amb què ho fa-- i jo no... Vaig passant també per altres personatges... i si em començo a mirar a mi mateix, aleshores s’inicia ja un primer tel de vergonya. Perquè aleshores em ressonen les paraules de Jesús a les orelles. ¿Vols dir, em dic, que la biga del teu ull no et deixa veure la realitat? No trobo arguments en mi per considerar-me millor que ningú...

En segon lloc penso que qualsevol declaració o acció de la jerarquia eclesial no m’impedeix de continuar pregant, de continuar llegint i meditant la Bíblia, de continuar fent el bé en comunitat o individualment, en definitiva, de continuar estimant.

Finalment penso que no em puc deixar endur per l’impacte mediàtic on unes declaracions dels cardenals que fan referència a algun “no” dels habituals es difon i pentina les orelles i les ments de milions de persones de manera reiterativa. I no m’hi puc deixar endur perquè no puc prendre la part pel tot. Els senyors bisbes i cardenals són una part de l’Església de la qual sóc membre i en la qual vull viure i morir. Hi ha moltes institucions, comunitats i també moltes persones a títol individual d’aquesta Església que es trenquen l’espinada pels altres en plena coherència amb la construcció del Regne de Déu; institucions, comunitats i persones que mai no surten als mitjans i amb les quals jo, si ho volia i em volia deixar portar per l’Esperit, podria i puc fer bona feina.

Diguem, Lau, doncs, que entenc el teu dolor, que és el meu. Que crec que no he callar. Però que crec també que tinc molt de camí per fer i que res ni ningú del món eclesial em poden impedir de tirar endavant la meva vida d’acord amb les meves conviccions.

Insisteixo: no he pretès donar-te cap lliçó; només faig públic el que penso a propòsit del teu comentari de persona creient per si t’és d’utilitat.

Aquesta actitud que t’explico –i que me la van fer rumiar altres persones-- és potser una de les maneres de sentir la llum de la Pasqua en els temps que vivim.