12 de setembre del 2007

Ja es pot dir

Durant la meva època d'estudiant a la Universitat mai no vaig entendre la manca de crítica seriosa a la URSS i als països de l'Est (per no esmentar la Xina, Cuba i Albània). Eren un model a seguir malgrat que es reconeixien errors. Mai no vaig comprendre què tenia de bo un model en què no hi havia eleccions ni llibertats de cap mena. El mateix Jordi Solé Tura explica en les seves memòries que quan era exiliat a Romania i va voler comprar-se una màquina d'escriure li van dir a la botiga que no li podien vendre sense un permís especial de la policia! Amb la màquina d'escriure, és clar, es podien redactar pamflets contra el règim i fer-los passar de mà en mà. Sota el franquisme recordo que ens podíem comprar la màquina d'escriure que volguéssim...

Ara sabem que sota d'aquests règims la corrupció i la violència contra els drets humans van arribar a límits inimaginables. Fins i tot els pitjors desastres ecològics s'han produït en el seu àmbit geogràfic. La dessecació del Mar d'Aral en podria ser un bon exemple. ¿Qui podia pensar que una economia tota ella en mans de funcionaris podia tirar endavant?


Malgrat totes les evidències que tenim des de la caiguda del mur ençà, els llibres de text encara tracten aquells països i aquell règim amb una commiseració digne d'estudi. No m'estranya. Eren molts els qui van creure que en aquells països la gent tenia "els mínims". ¿Quants són els qui han passat del radicalisme comunista a partits normals sense haver fet la més mínima autocrítica? Tinc entès que el mateix president de la Generalitat havia estat militant del PTE... ¿n'ha dit mai res d'aquest passat? I com ell molts d'altres que militen al PSOE i al PP... Crec que és lícit canviar d'ideologia i de fe, però cal fer autocrítica i recordar que en un moment de la seva vida aquests alts personatges actuals van pretendre, a llarg termini, establir una dictadura. Era el seu model, ja fossin pro-soviètics, o pro-xinesos. L'eurocomunisme no va passar de ser pura retòrica.


Ara ja es pot dir.

Acabo de comprar el primer manual franco-alemany per al curs d'història de terminal (l'equivalent al segon de batxilerat nostre). Estudien des del 1945 fins als nostres dies. En aquest manual s'han posat d'acord historiadors alemanys i francesos en una mateixa interpretació. (Histoire/Geschichte. L'Europe et le monde depuis 1945. Nathan. 2007).

Doncs bé, a la pàgina 134 diu textualment en definir el concepte de "democràcia popular": ces démocraties populaires sont en fait des dictatures.

Ja es pot dir.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola Tòfol. Quan he vist el titulo "temps grisos" he pensat que havies triat un color trist, però desprès de llegir l'explicació, estic totalment d'acord, i és més m'ha encantat, i el que més "non, rein de rien, je ne regrette rien.."
En quan a l'historia és totalment veritat que no hi ha cap autocrítica, encara que és tan evident el fracàs.
Aquest sistema de comunicació em sembla fantastic. Fins aviat. Lina