6 de setembre de 2007

Decepcions (II)

Una de les decepcions de la meva vida adulta ha estat la falta de relació entre el saber i l'actuar. Avui em referiré només al saber història i a l'actuar en funció d'aquest saber. Aquesta decepció fins i tot m'ha fet dubtar de la dimensió estrictament educativa de l'ensenyament de la història (entre d'altres humanitats, és clar!).

Ahir parlava del desengany que m'havia produït constatar que el fet de ser sensible i culte no educava automàticamente la bondat. De grans botxins històrics de la humanitat n'hi ha hagut de moltes menes. Alguns, certament, han estat primitius i han matat gratuïtament, trobant fins i tot plaer en les tortures i assassinats massius. En aquest sentit el botxí se situa en un estatge inferior a l'animal ja que, segons tinc entès, els animals maten per alimentar-se però no pas per pura gratuïtat. Pots pensar que si aquest botxí hagués estat educat això no passaría. Doncs no, podria passar igual. Hi ha hagut altres botxins que han estat refinats, han tingut una educació de la sensibilitat i han tingut accés a una notable cultura literària i filosòfica. Aquests especímens no sé ja on classificar-los dins de l'escala de l'animalitat.

Però hi ha una decepció menys cruel i més afinada sobre les suposades virtualitats educatives de les humanitats. Solem proposar, per exemple, l'estudi de la història com una disciplina que no només instrueix sinó que educa la comprensió de la complexitat humana. Fem aprendre història, diem, perquè d'aquesta manera els futurs ciutadans sabran que en els fenòmens socials hi ha una causalitat múltiple i que en el marc de les tensions del temps sempre hi ha continuïtats i canvis. Fins i tot podran aprendre que si bé el ritme polític pot ser molt ràpid, simultàniament els ritmes econòmics són més lents i els ritmes dels imaginaris socials de vegades poden passar etapes d'immobilitat. Conjugar tota aquesta complexitat en la comprensió de la realitat --afirmem-- ajuda a madurar les persones i evita que la futura ciutadania sigui mobilitzada o manipulada per emocions primàries o per simplismes apriorístics.

Si això fos així, l'historiador hauria de ser una persona que en les seves opinions i en les seves actuacions mostrés una gran ponderació i valorés en tot moment les complexitats socials del seu present.

Doncs no és així. Quan llegeixo o escolto les explicacions dels historiadors o de les historiadores sobre fets d'actualitat, sobretot polítics, em sobta escoltar que diguin els mateixos simplismes primaris que qualsevol altra veí de l'escala.

El mateix es pot afirmar, em sembla, de la relació entre ensenyament de la història i mentalitat resultant. Atès el contingut dels llibres de text d'història dels anys 70 --on tots a primer de BUP explicàvem el concepte de mode de producció-- la nostra societat, a hores d'ara, hauria de tenir en el seu imaginari social un alt component marxista. Tots els llibres i la majoria del professorat no es movien aleshores dels estrets marges d'aquesta teoria fora de la qual no semblava existir "cap salvació".

Doncs bé, malgrat els llibres i el saber ensenyat de la història dels anys 70 ençà, no sembla que l'imaginari social sigui gaire marxista. Ni tampoc no sembla que saber història faci que les persones siguin més madures i flexibles en les seves anàlisis de la realitat social.