Suposicions

En la nostra relació social no tenim més remei que comptar amb les suposicions. Sabem el que els altres ens diuen; però no sempre podem confiar que el que ens diuen és veritat o una mitja mentida o una gran falsedat. També ignorem la intenció amb què ens comuniquen el que ens fan saber. I, sobretot, ignorem del tot el que no ens diuen.

Com que no en tenim prou amb les paraules concretes pronunciades o escrites, la relació amb els altres es va teixint sobre la base d'intuïcions que intentem endevinar a través de la gestualitat, del to de veu, de l'expressió dels ulls i, d'una manera especial, pel que es fa. I així ens autoproporcionem explicacions sobre la marxa, tot atribuint intencions i deduint causes a partir del que els altres ens diuen o fan. Fins i tot ens ho comentem entre nosaltres: això ho ha dit perquè t'adonessis de, això ho fa perquè pensa que, ¿que no ho veus que t'està volent dir això o allò o el de més enllà?

La construcció de suposicions és un exercici mental que uns fan més que d'altres. Jo confesso que el faig poc i aquesta falta de percepció pel que fa als diversos estatges del relleu anímic de les paraules i dels fets de les persones m'ha proporcionat més d'un disgust. També reconec que si alguna vegada he fet algun tipus d'exercici de suposició, els resultats han estat decebedors: em solc equivocar sovint. Això no té res a veure amb la capacitat d'empatitzar les ànimes de les persones. Puc radiografiar intuïtivament els estrats psíquics de les persones que estimo i, en canvi, puc fallar estrepitosament quan es tracta de captar el que s'amaga al darrera de les paraules i dels fets. Mai no seria un bon estrateg social i, per descomptat, sóc un pèsim tàctic.

El que em deixa perplex és la freqüència amb què en el meu entorn i en l'àmbit públic les persones tenen tendència a convertir les suposicions en certeses. Cert, no tenim més remei que fer hipòtesis perquè no en tenim prou amb el contingut que ens arriba amb les paraules. Però les hipòtesis, per ser transformades en certeses, s'han de verificar. Doncs això gairebé no es fa mai! De vegades la certesa es construeix a base de repetir la suposició. Però sovint es fan afirmacions rotundes d'entrada que són simplement una suposició. Passa entre nosaltres quotidianament i resulta particularment espectacular en l'àmbit polític.

Aquesta certitud construïda en el buit de la suposició no verificada crec que és una dels factors que enterboleix més la convivència entre les persones. Gairebé sempre sol fer mal o mena a l'error.

¿Com ho sé? Per les certeses que s'han suposat de mi que han estat absolutament falses.