30 de setembre de 2007

Ciutadania

No acabo d'entendre el sidral que s'ha organitzat amb aquesta nova assignatura que el govern ha introduït a les escoles i que porta per nom Educació per a la ciutadania. Confesso que no sé ben bé què és el que s'hi ha d'ensenyar i tampoc no m'interessa gaire. Constato, de visu, que les persones, especialment els joves, són més incívics ara que no pas abans. No acostumo a veure mai que un jove adolescent s'aixequi quan hi ha una persona gran a l'autobús i tots els seients són plens. Tampoc no em fa l'efecte que els joves escoltin amb massa respecte les persones grans. I també he observat personalment a determinats barris de Barcelona que alguns joves i no tan joves orinen pel carrer. O sigui que determinats indicadors del civisme semblen més aviat anar endarrere. ¿És això el que pretén aquesta matèria, corregir l'incivisme i aconseguir que els nostres adolescents siguin cívics, és a dir, bons ciutadans? ¿És possible ensenyar civisme i ciutadania en una societat on el consens sobre els valors que il·luminen la vida personal ha caigut sense remei i, probablement, per sempre? ¿És cívic, per exemple, anar despullat del tot pel carrer i pixar a les cantonades? Són coses que passen a la Barcelona on visc.

Pel que fa als bisbes sembla que alguns escarafalls provenen del que s'hi diu sobre la concepció de la família. Semblen ignorar que, es digui el que es digui a l'aula, sobre aquesta cèl·lula de la societat o sobre d'altres costums socials, els nostres adolescents, majoritàriament no en faran massa cas. L'educació, això és, el procés de transmissió cultural pel que fa a valors i actituds, ja no passa fonamentalment per l'escola i, si hi passa, ho fa a través de l'aprenentatge dels costums de transgressió del col·lectiu adolescent que hi fa vida. Sobre valors i actituds aprenen més del grup --per exemple: a fumar i a consumir altres drogues-- que no pas d'allò que se'ls diu a l'aula. Dóna'm de parer que fins i tot la família, o el que en queda, ja no és el punt de referència sobre aquestes qüestions més de fons. Un altre indicador: quan acaben l'adolescència, la majoria dels nostres joves el que volen és guanyar diners i això ho manifesten amb actituds fonamentalment individualistes, per més solidaritat i comprensivitat que els hagin predicat a l'escola. Els valors no sé on s'aprenen. Sí que sé que no s'aprenen a l'escola.

Suposo que l'enrenou que s'ha creat és més aviat polític. Aquells que pentinen l'opinió pública a través del poder mediàtic, aprofiten ara també una qüestió epidèrmica de l'escola --que no tindrà cap incidència en la realitat-- per tal de carregar contra l'adversari polític. Suposo que polítics i mediàtics saben que l'ensenyament d'aquesta matèria no servirà de res, si el que es pretén és que l'alumnat n'aprengui alguna cosa. ¿Com ho puc afirmar? Basta que li preguntin a qualsevol professor de Secundària l'impacte que pot tenir una matèria que té una presència lectiva d'una hora a la setmana i que l'aprovarà tothom. Zero. Una "maria" més. Ni que els expliquessin alguna cosa sobre la bestialitas (terme moral que designa les relacions sexuals entre persona i animal) i se'ls exposés respecte d'aquesta perversió (o potser ja no ho és?) allò del rare fit cum tigribus, et si fit semel fit no crec que cap alumne/a esbosés ni tan sols un somriure.


(((Si algun dels escassos i pacients lectors o lectores d'aquest bloc vol que li expliqui la llatinada, li prego que m'ho demani i ho faré amb molt de gust)))