--¿Que no tens coneixement?
Heus aquí una expressió catalana que tots hem sentit a mares i pares més d’un cop a la vida quan hem fet alguna cosa que no s’adiu als coneixements o sabers que se suposa que tenim. ¿Com pot ser que actuem d’una manera contrària o nociva per a nosaltres o per a d’altres si sabem i coneixem que ho és? En teoria no hauria de ser. Malauradament, però, sovinteja més del que seria de creure. Ha estat per a mi un dels problemes no resolts de l’educació. Avui m’és una evidència: conèixer no evita actituds contràries a aquest coneixement. El coneixement sol no allibera d'un mateix.
Hi he pensat més intensament perquè recentment he coincidit amb M. Té més de cinquanta anys i treballa a la sanitat pública. Ha tornat a fumar. Havia estat fumador compulsiu i empedreït fins que als 45 anys el metge li ho va prohibir de manera contundent per problemes de salut. Amb una mica d’ajut va aconseguir deixar-ho. Feia més de cinc anys que no fumava.
--Torno a fumar – em diu mentre encén una cigarreta en acabat de dinar--.
-- I com és això? –que li faig, aguantant-me el retret a dins de l’ànima—.
--Doncs mira, una tonteria... en acabat d’un sopar em van oferir tabac i jo vaig pensar que per un no passava res... i, mira, m’hi he tornat a enganxar... però fumo menys, eh? I ho tornaré a deixar aviat, segur...
A la conversa hi assisteix P., psiquiatra. Quan M. s’aixeca de la taula –és parent meu i me l’estimo molt-- li comento a P.:
--No hauríem de dir-li alguna cosa? Que no sap el mal que li fa? –anava a dir: "que no té coneixement?"—
--No hi donis voltes –em respon P.--. M. treballa a la sanitat i sap perfectament a què s’arrisca.
--Però s’arrisca a tenir un càncer...
--No hi ha res a fer – m’interromp P.—....si ell no ho vol, és clar! I no és el càncer el pitjor ja que el tabac amb el càncer fonamentalment juga a la ruleta genètica... No, són moltes més coses... ¿Que et penses que no ho sap que el tabac li destrueix la superfície de les vies aèries respiratòries més petites amb una disminució del flux d’aire? Per la feina que fa sap perfectament que la nicotina augmenta la mida de les glàndules situades en la mucosa de la tràquea i els bronquis i provoca un augment de les secrecions que fa expectorar de manera habitual... i sort que no es mestre!
--És per això que té una mica de ronquera...
--I sap perfectament a més que la nicotina augmenta la producció de cèl·lules inflamatòries en els alvèols, neutròfils i macròfags que generen radicals lliures. Això li pot arribar a provocar una emfisema pulmonar... I sap que la nicotina disminueix l'eficàcia de molts fàrmacs perquè o bé els metabolitza més de pressa, o bé perquè contrarresta els seus efectes... I sort que no és una dona!
--Per què?
--Doncs perquè si prenia anticonceptius orals –que poden alterar els factors de coagulació sanguinis—amb la nicotina se li incrementaria encara més el risc... A banda que a les dones, en arribar a una certa edat, els envelleix molt més ràpidament la pell i els enroqueix més la veu... Per no parlar de l’impacte perjudicial en el nadó si fos dona jove i quedés embarassada...
Vaig demanar-li que em repetís tots els enunciats mèdics de la conversa i vaig prendre’n nota en el meu quadernet. Em va semblar un bon exemple del divorci educatiu entre el coneixement i les actituds. Formo mestres i han de saber que per més que diguin, aconsellin i facin aprendre hàbits de salut a nens i nenes, amb el saber no n’hi ha prou per adquirir hàbits sans... Quan vaig acabar d’anotar-ho li vaig comentar a P.:
--Però és que sembla mentida que algú gasti diners per actuar contra ell mateix sabent que fa una cosa que li fa mal, i que pot arribar a ser greu i que no són...
-- Tòfol, el tabaquisme és com l’alcoholisme... És una addicció. En el cas de la nicotina sabem perfectament que al cap de tres dies d'abstinència la dependència física disminueix en un 80%. El misteri és saber el grau de dependència psicològica en cada cas. Fins i tot pot ser que en el fet de fumar hi hagi una pulsió autodestructiva desconeguda...
--És el cas de M., oi? Vull dir, que és un cas de dependència psicològica...
--Crec que sí. Sembla molt similar a l’addicció alcohòlica. L’alcohòlic rehabilitat sap que no pot prendre ni una cullerada d’alcohol perquè se li disparen tots els mecanismes de l’addicció i tornar a beure. I sap, a més, que la propera vegada li costarà molt més deixar-ho... Amb el tabac igual. Qui ho ha deixat i té dependència psicològica sap que no ha de provar una cigarreta mai més... ni un sola xuclada...
--I com ho podem fer-ho per ajudar M.?
--Esperar que ell en sigui conscient i ho vulgui. Sense aquest pas no hi ha res a fer. Te l’has de mirar com un malalt drogodependent... amb sort el tabac triga a fer mal, tot i que quan el fa ja és irreversible.
--Però i si li digués alguna cosa? Si li fes veure que...
--Seria inútil, Tòfol—m’interromp--. Seria com garbellar l’aigua.
Heus aquí una expressió catalana que tots hem sentit a mares i pares més d’un cop a la vida quan hem fet alguna cosa que no s’adiu als coneixements o sabers que se suposa que tenim. ¿Com pot ser que actuem d’una manera contrària o nociva per a nosaltres o per a d’altres si sabem i coneixem que ho és? En teoria no hauria de ser. Malauradament, però, sovinteja més del que seria de creure. Ha estat per a mi un dels problemes no resolts de l’educació. Avui m’és una evidència: conèixer no evita actituds contràries a aquest coneixement. El coneixement sol no allibera d'un mateix.
Hi he pensat més intensament perquè recentment he coincidit amb M. Té més de cinquanta anys i treballa a la sanitat pública. Ha tornat a fumar. Havia estat fumador compulsiu i empedreït fins que als 45 anys el metge li ho va prohibir de manera contundent per problemes de salut. Amb una mica d’ajut va aconseguir deixar-ho. Feia més de cinc anys que no fumava.
--Torno a fumar – em diu mentre encén una cigarreta en acabat de dinar--.
-- I com és això? –que li faig, aguantant-me el retret a dins de l’ànima—.
--Doncs mira, una tonteria... en acabat d’un sopar em van oferir tabac i jo vaig pensar que per un no passava res... i, mira, m’hi he tornat a enganxar... però fumo menys, eh? I ho tornaré a deixar aviat, segur...
A la conversa hi assisteix P., psiquiatra. Quan M. s’aixeca de la taula –és parent meu i me l’estimo molt-- li comento a P.:
--No hauríem de dir-li alguna cosa? Que no sap el mal que li fa? –anava a dir: "que no té coneixement?"—
--No hi donis voltes –em respon P.--. M. treballa a la sanitat i sap perfectament a què s’arrisca.
--Però s’arrisca a tenir un càncer...
--No hi ha res a fer – m’interromp P.—....si ell no ho vol, és clar! I no és el càncer el pitjor ja que el tabac amb el càncer fonamentalment juga a la ruleta genètica... No, són moltes més coses... ¿Que et penses que no ho sap que el tabac li destrueix la superfície de les vies aèries respiratòries més petites amb una disminució del flux d’aire? Per la feina que fa sap perfectament que la nicotina augmenta la mida de les glàndules situades en la mucosa de la tràquea i els bronquis i provoca un augment de les secrecions que fa expectorar de manera habitual... i sort que no es mestre!
--És per això que té una mica de ronquera...
--I sap perfectament a més que la nicotina augmenta la producció de cèl·lules inflamatòries en els alvèols, neutròfils i macròfags que generen radicals lliures. Això li pot arribar a provocar una emfisema pulmonar... I sap que la nicotina disminueix l'eficàcia de molts fàrmacs perquè o bé els metabolitza més de pressa, o bé perquè contrarresta els seus efectes... I sort que no és una dona!
--Per què?
--Doncs perquè si prenia anticonceptius orals –que poden alterar els factors de coagulació sanguinis—amb la nicotina se li incrementaria encara més el risc... A banda que a les dones, en arribar a una certa edat, els envelleix molt més ràpidament la pell i els enroqueix més la veu... Per no parlar de l’impacte perjudicial en el nadó si fos dona jove i quedés embarassada...
Vaig demanar-li que em repetís tots els enunciats mèdics de la conversa i vaig prendre’n nota en el meu quadernet. Em va semblar un bon exemple del divorci educatiu entre el coneixement i les actituds. Formo mestres i han de saber que per més que diguin, aconsellin i facin aprendre hàbits de salut a nens i nenes, amb el saber no n’hi ha prou per adquirir hàbits sans... Quan vaig acabar d’anotar-ho li vaig comentar a P.:
--Però és que sembla mentida que algú gasti diners per actuar contra ell mateix sabent que fa una cosa que li fa mal, i que pot arribar a ser greu i que no són...
-- Tòfol, el tabaquisme és com l’alcoholisme... És una addicció. En el cas de la nicotina sabem perfectament que al cap de tres dies d'abstinència la dependència física disminueix en un 80%. El misteri és saber el grau de dependència psicològica en cada cas. Fins i tot pot ser que en el fet de fumar hi hagi una pulsió autodestructiva desconeguda...
--És el cas de M., oi? Vull dir, que és un cas de dependència psicològica...
--Crec que sí. Sembla molt similar a l’addicció alcohòlica. L’alcohòlic rehabilitat sap que no pot prendre ni una cullerada d’alcohol perquè se li disparen tots els mecanismes de l’addicció i tornar a beure. I sap, a més, que la propera vegada li costarà molt més deixar-ho... Amb el tabac igual. Qui ho ha deixat i té dependència psicològica sap que no ha de provar una cigarreta mai més... ni un sola xuclada...
--I com ho podem fer-ho per ajudar M.?
--Esperar que ell en sigui conscient i ho vulgui. Sense aquest pas no hi ha res a fer. Te l’has de mirar com un malalt drogodependent... amb sort el tabac triga a fer mal, tot i que quan el fa ja és irreversible.
--Però i si li digués alguna cosa? Si li fes veure que...
--Seria inútil, Tòfol—m’interromp--. Seria com garbellar l’aigua.
1 comentari:
Veritablement, coneixement i aplicació d'aquests a la vida, de vegades no van ben bé de bracet. Diguem que els hàbits apart de formar part d'una rutina han d'estar interioritzats dins de la consciència voluntària de l'ésser humà, ja que és ell qui decideix prende'ls com a propis i vàlids.
Que hi farem, la llibertat de l'home el fa escollir de vegades no el millor per ell, amb o sense coneixements de causa. Suposo que els instints primaris ens poden, i en moltes ocasions ens arroseguen als vicis sense més.
Tot i així, sempre és bo que hi hagi gent que continui "garbellant aigua" per si de cas a la consciència se li acudís la idea d'aparéixer.
Publica un comentari a l'entrada