El segle XX ens ha deixat com a herència algunes decepcions immenses. Una de les més importants per a mi, ja que té a veure amb la didàctica i l'educació en general, es la caiguda definitiva de l'equació: més saber= més sensibilitat=més bondat. Una de les funcions educatives de la Història de l'Art, a l'ensenyament i didàctica de la qual he dedicat moltes hores de la meva vida, és -- ¿o millor he de dir era?-- incrementar la capacitat de comprensió de la realitat per part de l'alumnat i augmentar-los la sensibilitat. L'obra d'art, en definitiva, és un producte resultant de la creativitat i de l'actuació humana que s'expressa amb els seus propis codis i enriqueix tant la visió de la realitat com el coneixement de les diverses formes amb què aquesta es manifesta. Sempre havia cregut que saber més art, gaudir més intensament de les imatges o de la música, emocionar-se amb la lectura tranquil·la d'un bell poema havia de contribuir sens dubte a millorar les persones i havia de col·laborar a fer-les més bones.
George Steiner, però, ja fa temps que va fer explosionar la bomba quan van dir referint-se als alemanys nazis dels camps d'extermini: ¿com es pot llegir Rilke al vespre, interpretar Schubert al matí i torturar al migdia?
La història del segle XX ha mostrat que la bondat no té relació directe amb l'increment de la cultura i de la sensibilitat. Fins i tot el coneixement -- com ens ha demostrat l'Alemnaya nazi, la comunista URSS o el també comunista Pol Pot, entre molts d'altres-- en comptes de fer-nos millors pot refinar la crueltat instintiva i la perversitat latent que s'amaguen en l'habitació obscura de les nostres ànimes.
Tots hem conegut persones d'una gran bondat, fins i tot en casos que freguen l'heroisme, que no sabien qui era Poussin, que no havien vist mai quadres del Renaixement italià i que no havien llegit mai Shakespeare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada