Has volgut ser mitjancer, home bo, i estaves afectat perquè les posicions eren irreconciliables. I m'has dit, a propòsit d'aquesta circumstància personal, que estaves convençut que el cristianisme aportava dimensions que si s'aplicaven a la vida situarien la societat en un estatge superior. I dins d'aquesta dimensions n'hi ha una que, segons que sembla, no està present de manera tan diàfana en d'altres sensibilitats religioses: la prioritat del perdó. Recordàvem, mentre en parlàvem, que a l'arrel del cristianisme, és a dir, en els textos evangèlics, hi ha missatges clars per als quals no cal cap mediació, ni cap didàctica: la paràbola del fill pròdig, la de preferir la reconciliació a l'ofrena ritual, la de perdonar sempre (70 vegades set)...
Em deies també fins a quin punt et feria escoltar entre persones el "no li ho perdonaré mai". I conveníem també que ser cristià, gairebé diríem que ser senzillament humà, comporta si volem esperar alguna cosa d'aquest món la disposició a perdonar. En primer lloc a perdonar sempre que la persona que ens ha ofès ens ho demani. Aquesta és una proposta que ens hauria d'arribar a tots. Perquè fins i tot és útil. La venjança, la rancor, l'odi i els actes agressius que se'n deriven ja sabem que no han solucionat res.
I a l'horitzó, l'heroicitat de perdonar a qui ens ha fet mal fins i tot en cas que no estigui disposat a demanar-nos el perdó.
I amb això no preteníem interpretar que havíem de ser rucs i deixar-nos prendre el pèl. (Heu de ser càndids com els coloms, i astuts com les serps). El perdó no té res a veure amb la tovor, la covardia o el desinterès. No, Nietstche no tenia raó: ser cristià no hauria de ser sinònim de ser esclau...
A la creu, Jesús el Natzarè, emblemàticament va formular un programa seductor pel que fa al perdó: Pare, perdona'ls perquè no saben el que es fan...
De fet, això amb les paraules... perquè amb els fets va anar encara més lluny: Pare perdona'ls perquè saben perfectament el que fan...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada