DEA 2007

He retingut durant uns dies l'expressió de les meves emocions, però avui crec que ja estic prou reequilibrat com per fer un comentari breu sobre l’últim DEA de la meva vida.

El DEA, com ja sabeu, és un acrònim que vol dir Diploma d’Estudis Avançats i és el màxim títol que pot assolir un estudiant universitari llicenciat abans del doctorat. Fins ara ningú no pot fer un doctorat sinó està en possessió d’aquest títol.

Doncs bé, el passat dimecres dia 19 de setembre vaig ser membre del tribunal que va jutjar les exposicions finals dels doctorands/des de l'últim bienni de doctorat. Vaig ser molt conscient que era l’última vegada que assistia a un acte d’aquesta mena perquè en el nostre departament universitari l’any vinent engeguem un màster de recerca que substitueix els antics doctorats. I ja no es contempla un acte com el del DEA. Tot serà ja una mica o bastant diferent

La veritat és que aquell matí, i també en el dinar posterior, vaig estar més aviat tovet. Espero que no es notés massa. I això que, durant l’àpat de comiat, em va emocionar l’alegria general. Però és clar, per als joves, examinar-se del DEA era deixar ja oberta definitivament una porta cap altres recerques i, fins a tota una vida acadèmica que s’ofereix al davant, per incerta i dura que sigui. Per a mi, allò no era una porta sinó un final. Jo, lliurant les notes als assistents, anava tancant carpetes internes i les anava desant a l’armari de la nostàlgia on em temo que es floriran de pols i solitud. Precisament perquè és el darrer DEA de la meva vida vaig pensar que n’havia de fer una petita referència al bloc esmentant les persones que m’han “sofert” al llarg dels dos anys darrers. No m’agrada posar noms propis al bloc i ho defujo tant com puc. Però aquesta vegada faré una excepció.

Recordo com si fos avui la setmana del mes de març de fa dos anys quan vaig iniciar les classes de doctorat. M’acompanyava, com sempre, aquella barreja de por escènica i d’il·lusió... un aiguabarreig definit sovint per l’excés. Excés de projecte, de programa, de materials, de feina... excés de por a no saber què dir després d’haver començat l’exposició –es tractava de sessions de 4 hores!--. Por a no interessar, a sentir-me ja, com m’han dit aquest estiu, una mica caduc.

Encara no tenia les cares massa ben apamades de l’alumnat tot i que el coneixia d’haver-los entrevistat per fer la matrícula en el seu moment. Vaig començar a parlar i vaig demanar intervencions. De mica en mica, els esguards, les preguntes, les intervencions... van anar construint el rostre humà del meu darrer curs de doctorat. Recordo com, fit a fit, hi tenia la Maria i la Montserrat. L’una em mirava com si els ulls li fossin fars; l’altra prenia apunts amb autèntica fúria... (deixo per als qui em llegeixin que interpretin qui era l’una i qui era l’altra). La Montserrat des del primer dia es va distingir per la paraula exacte. La Maria per la passió d'absorbir fins i tot la pols dels mots. A la dreta hi tenia la Nayra, amb aquell somrís obert, a qui havia conegut en una intervenció en un màster anterior i a qui ja en aquella ocasió vaig posar com a exemple d’alumna visual (perquè li agrada anar més aviat conjuntaeta). Al seu costat s’hi asseia el nervi de la Magda, la “presidenta” (no dic de què), que no parava quieta i que, quan intervenia, carregava la veu de passió. Era la quarta vegada que era alumna meva! Una mica més enllà s'asseia la Glòria. Intervencions curtes, suaus, amb veu avellutada però amb una argumentació que sorprenia per la seva riquesa. Baixava de Tremp per assistir als cursos de doctorat i se n’hi tornava a les 9 de la nit. Ignorava jo aquell dia de març que un setembre passaríem una jornada memorable en l’àmbit geogràfic de la senyoria de Mur...

A l’esquerra se m’hi van asseure els mascles de la tribu. El primer en Miquel. Escoltava amb atenció com si les meves paraules li descobrissin un món o, millor encara, li confirmessin alguns aspectes que ell pensava i que xocaven contra les paraules d’alguns dels seus col·legues de l’institut. Al seu costat, l’inseparable Santi, home de paraula tan greu i massissa com la seva còrpora. Ni l'un ni l'altre no van intervenir massa aquell dia. Els vaig descobrir d’una manera especial en el decurs de la sortida a Santes Creus; vaig gaudir de l'entusiasme del Miquel i, sobretot, de la paraula afilada d’ironia que el Santi podia arribar a proferir en les circumstàncies més diverses amb un toc britànic d'humor...

Continuant la taula del primer seminari de doctorat s’hi trobava el somriure permanent del Xavier. El seu accent valencià i la seva il·lusió em van corregir una mica el meu escepticisme, propi d’una edat ja provecta. Home jove, de cabell indòmit i una mica rinxolat, que d’ofici feia substitucions en els instituts més diversos, desprenia en les seves intervencions una alegria neta fins i tot quan descrivia problemes d’impossible resolució respecte de les situacions d’aula que ell vivia. I tancant la taula, al costat de la Montserrat, la Cèlia. La cadència de les seves intervencions, color indefugible de Mollerussa, tenien sempre un regust de goig. No sé com s’ho feia però acabava sempre les frases amb un toc irònic que feia amable, immediatament, el contingut que acabava d’expressar per dur que fos.

Han passat dos anys des d’aquell dia. Diu un adagi llatí escrit al dessota d’un rellotge de sol i referit a les hores: omnia vulnerant, ultima necat, és a dir, ‘totes fereixen, l’última mata’. El DEA ha marcat, per a mi, l’última hora d’un procés que ja no es tornarà a repetir. En aquesta hora de tancar, profundament agraït, una de les carpetes de la meva vida, em va venir al cap el debat educatiu permanent que fa ben poc fins i tot va ser portada de Le Monde de l’Éducation: Faut-il aimer les élèves? (‘¿cal estimar-se els alumnes?’).

Fa anys que mai no discuteixo aquesta qüestió. Perquè jo l’alumnat, no és que me l’estimi, és que me n’enamoro.