Confuci (i 2)

Hi insisteixes: t’imagines l’emperador llegint Confuci abans de sortir de la ciutat prohibida el dia de l’equinocci de primavera per adreçar-se amb tot el ritual tradicional al temple del cel i allí implorar la benedicció divina a fi que les collites de l’any siguin abundants.

I imagines que en el silenci sagrat del palau l'emperador llegeix i medita màximes com la següent:

La poesia eleva. El ritual consolida. La música consuma.

Però no cal que imaginis l’emperador: n’hi ha prou que pensis en la teva mateixa persona, en les ànimes selectes que són capaces de transformar en poesia tot allò que toquen. I tornarem a quedar convençuts que els grans esperits han sabut entendre la humanitat en la seva plenitud.

¿No és cert que de vegades les paraules no són suficients per dir tot el que passa i senten les ànimes? Les paraules, encara que siguin poètiques, són esclaves del seu idioma. Mai un haikú traduït al català tindrà la força de la seva llengua original.

Els rituals consoliden, si hi creiem, és clar! Si inclinem el cap en senyal de respecte interior; si somriem de manera oberta perquè volem oferir el cor; si donem la mà perquè no tenim cap intenció d’agredir... estem ritualitzant els encontres humans per al bé comú. Consolidem, i tant!, les relacions pacífiques entre els humans i de vegades fins i tot les sublimem quan són impossibles! ¿Un exemple d'això darrer, em demanes? El bes.

¿No et sembla que una conversa amable al davant d’un dinar o d’un sopar no consoliden la intimitat de les persones que s’hi avenen? ¡Quina llàstima que en la nostra Europa postcristiana ningú ja no recordi que una missa és un àpat en comú!!

I, sobretot, --ho saps prou bé!-- la música consuma, és a dir, arriba al cimal a partir del qual ja no es pot expressar res més sinó és en la mística del silenci quan deixem de ser per esdevenir U.

I la música clou, corona, acaba, perfà allò que ni el ritual, ni la paraula poden acabar de dir.

Hi ha sentiments i hi ha ànimes de persones que només es poden dir amb la música.

No cal demostrar-ho: saps que Confuci té raó. Oi?

Confuci

Avui m’has parlat de Confuci. Estàs llegint les Analectes (Fragmenta, 2007) i em comentes que hi trobes tresors. En concret me n’has esmentat un pensament deliciós:

Millor que qui coneix quelcom és qui ho estima. Millor que qui ho estima és qui s’hi dedica (pàgina 139)

Suposo que en aquests pensaments hi trobes aquell pòsit de veritat que hi ha enllà de l’argumentació. No diu perquè és millor estimar. Ni tampoc perquè és millor fer que no pas dir. Senzillament ho afirma. I davant d’aquestes sentències, si la lectura es fa amb tranquil·litat, deixant que les paraules ens enxopin l’ànima en la serenitat blava del capvespre o en els primers i silenciosos grocs del matí, el nostre cor i la nostra ment, en un junyent únic d’emocions i raó, no té més remei que acceptar-les. No cal argumentació. Sabem que són veritat.

Aquestes veritats no argumentades, no filosòfiques, s’aguanten perfectament al llarg dels segles. Són llànties d’or que trobem en totes les tradicions culturals. Una lectura de l’evangeli, per exemple, que no es faci amb prejudicis es trobarà amb moltes paraules de Jesús que també convencen vitalment sense necessitat de raonament.

I no estic parlant de fe cega, sinó simplement de raons poètiques o que se situen enllà de la lògica i que emergeixen del pou d'una ànima que ha conegut el fonament del cor humà. Són pensaments que haurien d'esdevenir llums clares que marquen el camí. ¿Qui no ha sentit que és certa humanament la paràbola del bon samarità? No és per ventura el qui fa –no pas el qui diu—el qui millor ha de ser valorat? ¿No és ben cert que no es pot fer allò que es diu si no s’estima allò que es fa? No estan dient en el fons el mateix Jesús que Confuci?

Aprendre i, en cada ocasió, practicar el que s’ha après: que no es un goig, això?

La pietat filial i la fraternal són el fonament de la humana solidaritat.

Aquests dos fragments són dels dos primers pensaments del llibre primer. ¿Oi que no cal argumentar-los?

Sí, fas bé. Llegir Confuci en el record de la pau sensual del palau d’estiu fa créixer l’ànima i fa viure el cor. No hi estàs d'acord?

Déu

Bé, avui ja no tinc excusa. ¿El big bang i la teoria de l’evolució neguen la possibilitat d’exitència d’un ésser diví al qual, a falta de millor nom, anomenem Déu? De fet, per la seva pròpia definició, Allò-Aquell-Aquella que anomenem Déu se situa enllà del límit del nostre enteniment i, per tant, també de les nostre paraules habituals. En principi no se'l podria ni nomenar. Però com deia Carles Riba, els mots són per entendre’ns i no pas per entendre’ls.

En principi no crec que es pugui afirmar que les dues teories neguin l’existència de Déu. Simplement: la física i la biologia es limiten a conèixer la materialitat amb el mètode científic. I Déu, segons que sembla, no és directament observable, mesurable, experimentable, etc. No el neguen, però, és clar, tampoc no l’afirmen.

Davant la pregunta per l’origen i respecte a la possibilitat de l’existència increada d’un ésser suprem capaç al seu torn de crear, em sembla observar, simplificant força per fer-me entendre, que hi ha dues grans hipòtesis explicatives sobre la qüestió: el naturalisme i el teisme.

El naturalisme afirma que l’univers es basta a ell mateix, que tot el que conté –inclòs l’espai en expansió—és suficient i que no li cal res fora dels seus límits per ser explicat... és a dir, fora dels seus límits, no té per què existir absolutament res. El món es pot explicar per les forces naturals que nosaltres anirem coneixent progressivament. Tot i els límits de la ciència, aquesta explicació és plausible.

Tanmateix la ciència, a la meva manera d’entendre, suposa coses. Per exemple, que la raó raona bé (quan de fet no tenim cap estri extra-raonable que ens permeti verificar-ho científicament). I, encara més, la ciència suposa que existeix un ordre i qualsevol coneixement que troba ho verifica i encara fa més complex aquest ordre. Però que la raó raona bé i que existeixi un ordre natural complex no deixen de ser qüestions de fe. És més: aquest ordre està autoorganitzat. ¿És raonable que aquest ordre i aquesta subtilíssima autoorganització sigui el resultat de forces cegues combinades per pur atzar? Potser sembla que els teistes quan diem que és més lògica l’existència d’un ésser suprem tampoc no estem formulant cap teoria estranya.

Certament cap teoria científica no és capaç de respondre a les preguntes sobre el sentit. De fet, per més ciència que acumulem, em fa la impressió que els humans, tots fills de l’Eva africana –i per tant germans-- després de 150.000 anys de deambular per la Terra, sobre les coses fonamentals de la vida, de bo de bo, en sabem ben poc.

Això sí, quan em trobi amb Déu, sigui dit amb tots els respectes, li preguntaré per què als qui creiem en ell ens ho ha posat tan difícil.

Fiat lux!

Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu aletejava entre les aigües.

Déu digué:

--Que existeixi la llum.

I la llum va existir.

Així comença el “mite” o relat del Gènesi. Un relat que, en el seu temps, com tots els mites, dóna resposta a preguntes no formulades. Crec, però, que des que l’ésser humà pobla la Terra i posseeix un bri d’intel·ligència la pregunta sobre el com va començar tot plegat és d’una vigència angoixosament permanent.

Els grecs van creure que no hi havia començament i que el món era un aeternum mobile que retornava cíclicament. Van ser els jueus els qui van marcar un començament clar i van construir l’inici de la fletxa del temps: al principi Déu va crear el cel i la terra. De què? Del no-res. Aquí ja tenim una dificultat: els humans no podem entendre ni imaginar què vol dir no-res. Tampoc podem imaginar el concepte d’eternitat, és a dir, d’una cosa que, si més no, no ha tingut començament.

I tanmateix els físics del segle XX han formulat la teoria segons la qual tot va començar amb una explosió que va crear un espai que es va anar dilatant i que anomenem l’univers (cosa, la dilatació o expansió que aquest continua fent). D'aquesta explosió inicial en diuen el “big bang”. Per tant, l'univers actual, segons la ciència no és etern: té un inici.

Les persones que no som físics tampoc no entenem que en un principi, fa uns milers de milions d’anys, hi hagués una explosió inicial que dins del no-res va fer que aparegués un espai petit –en alguns moments de la seva evolució l’univers va ser petit com un pilota de ping pong—i que es va començar a expandir. Amb el temps es van anar formant els estels, els planetes, l’espai sideral i al final de tot... la vida i dins de la vida, com a colofó, aquest ésser entre patètic i estrambòtic que anomenem homo sapiens. (Atès l'èxit de masses que tenen els jocs olímpics més aviat hauríem d'anomenar-lo homo ludens).

Quan li preguntes a un físic que et digui què hi havia un segon abans del big bang o què va provocar l'explosió o qui la va engegar, et respon amb una certa suficiència que això a la ciència no li interessa i que, a més, no ho pot respondre.

Ignoro si a la ciència li interessa o no, però a mi la pregunta em sembla del tot pertinent. A mi, si més no, m'interessaria molt disposar d'una resposta. I tot i que sé que no s’han de confondre ni barrejar l’àmbit del que és religiós amb l’àmbit científic no puc deixar de pensar, ara que tothom és partidari de la interdisciplinarietat, que el “fiat lux” (“faci’s la llum”) del mite, d'una banda, i el “big bang” inicial amb l’aparició sobtada de l’energia i de l’espai, de l'altra, tenen unes similituds innegables.

Tant la teoria del big bang com la teoria que ahir comentava de l’evolució, ¿poden d’alguna manera negar la part del mite o narració que es refereix a la divinitat?

Si me’n surto en parlaré demà.

EVA

Segons la Bíblia, aquest és el nom de la primera mare dels éssers humans. Segons un dels textos que van formar el Gènesi, Déu va crear una única parella humana, va crear l’ésser humà, els va crear home i dona. Un altre text, que amb el temps es va fondre amb el primer, ja va situar la primacia de l’home sobre la dona tot narrant el somni profund de l’home i l’extracció de la famosa costella. La gràcia, però, és que el text més antic no fa diferències de gènere, com diríem ara. I aquesta parella va rebre un manament: creixeu i multipliqueu-vos. (Per sort, per a aquells que creiem que el creixement demogràfic està posant en perill l'equilibri ecològic del planeta, Déu no va dir el número pel qual ens havíem de multiplicar).

El mite jueu del Gènesi – i entenc aquí per mite no pas “fantasia o invenció” sinó “paraula narrada”—va introduir la idea que tots veníem d’una sola parella; i que tota l’espècie humana procedeix, doncs, d’una sola dona. No cal ni dir que això al segle XIX va ser rebutjat com a “mític” i insostenible científicament.

Heus ací, però, que l’any 1987 es va publicar un treball, segons el qual, a través d’un estudi sistemàtic de l’ADN mitocondrial, tres científics nord-americans afirmaven que l’espècie actual dels humans, els anomenats humans moderns, s’havia originat a l’Àfrica fa uns 200.000 anys. I, oh meravella!, aquest origen procedia d’una única dona, l’antecessora mitocondrial de tota la humanitat actual.

Els científics nord-americans volien titular aquesta dona inicial com a “mare de tots nosaltres”. Però els mitjans de comunicació van encunyar un titular diferent i van parlar de seguida d'una Eva negra o una Eva africana. El terme ha fet fortuna i d’aleshores ençà aquest és el títol que cal donar a aquest descobriment. No cal dir que la teoria va ser criticada i posada en dubte. Els descobriments i recerques posteriors, però, no fan altra cosa que confirmar aquest fet. Probablement siguin els !kung (anomenats boiximans pels europeus) els qui estiguin a l’arrel de l’arbre genètic de la humanitat.

D’altra banda l’anàlisi dels gens nuclears masculins continuen confirmant aquesta teoria. Els ¡kung i els pigmeus africans són els qui tenen la diversitat genètica més antiga dels humans. Agradi o no, les anàlisis genètiques estan donant un suport inequívoc a l’origen africà de la humanitat i a la procedència d’una única mare. I a més, negra. El mite inicial coincideix, de fet, substancialment amb la ciència actual.

No es pot negar seriosament avui la teoria de l’evolució per principi. Ara bé, ¿vol dir això que cal negar la part del mite que esmenta Déu? L’evolució sembla que no permet ni afirmar-lo, ni negar-lo.

Si me’n surto en parlaré demà.

ECLIPSI

He tornat aquesta nit a encaterinar-me amb la lluna. Hi havia eclipsi. Per un moment la solitud pàl·lida s’ha anat enfosquint de manera que al final només es percebia un arc groguenc com l’ungla d’un dit bell.

Foscor i fredor en el silenci sideral...

Un cop més la contemplació del nostre fidel satèl·lit m’ha explicat alguns moviments de l’ànima. Hi ha silencis que són bons perquè eixamplen la percepció interna i permeten abraçar els estels.

També hi ha, però, silencis eixorcs. Silencis que es queden orfes de mots quan les paraules desitjades s’envolen enllà de la nit i deixen al darrera un estel de desolació.

¿Quin era avui el silenci de la lluna sota l'atenta vigilància de Venus?

Dona'm de parer que era el segon.

Lluna

Aquesta nit, 16 d’agost, he tingut l’ocasió de contemplar com la lluna feia el ple i com la seva grogor pàl·lida s'enteranyinava entre les branques dels pins del jardí. He sabut, a més, que avui entrava en el signe d’aquari i que a les persones d’aquest signe zodiacal, tot i gaudir de la plenitud lunar, experimentarien una certa tremolor que, sense ser exactament ansietat, s’hi podia acostar. Jo sóc taure i la plenitud de la lluna encara no m’encalça. Feia molt de temps que no em quedava palplantat davant la lluna plena...

L'he mirada uns moments, sentint-ne profundament la solitud. I com un ressò de la meva ànima m’he trobat mormolant uns versos, crec que de Leopardi, que diuen si els recordo prou bé:

Cosa fa tu in celo, o luna,
o sola, o silenciosa luna.

He continuat mirant la lluna i crec que la increpació del poeta italià era encertada: sola, silenciosa lluna, què hi fas aquí dalt avui? Cantar l’absència?

Poc després m’he trobat mormolant un altre vers, aquest de Pere Quart:

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res.
Si la lluna feia el ple
també ho féu la nostra pena.

He deixat de mirar-me-la abans que la nostàlgia no em fes vessar llàgrimes a l’ànima. Perquè la lluna té això: en el seu silenci ens parla d’una solitud trista. I avui, 16 d’agost de 2008, quan entra en el signe d’aquari, l’he sentida d’una manera especialment dura.

Avui el color de la lluna tenia el gust d’un desert fred i llunyà.