Temor

En un temps mort d'una sessió d'enregistrament, un dels músics estava molt atent mirant el seu mòbil. Com que portava molta estona així li vaig preguntar què estava fent. Em va dir que estava llegint. Què llegeixes?--li vaig preguntar--. La metamorfosi de Kafka, em va respondre.

M'hi vaig acostar i, efectivament, estava llegint en pantalla una pàgina sencera de lletra que anava passant amb el dit... Se'ns van anar afegint un parell de músics més mentre a la sala d'enregistrament els trombons refeien diverses frases de la darrera peça... I vam començar a parlar desordenadament sobre aquest fenomen. Vaig assenyalar el perill que els escriptors puguin veure molt erosionats els seus drets per causa de la pirateria informàtica, com ja s'esdevé amb els músics. Tinc amics escriptors i sé que els seus originals són en word...

Crec que els músics i els escriptors tenen dret a viure del que fan i a regalar o vendre el producte de la seva feina en funció de les seves conveniències i d'acord amb el marc legal. "Baixar", com avui es diu, el text d'una novel·la gratuïtament de la xarxa, sense que aquesta sigui la voluntat de l'autor, em sembla clarament un frau. Si algú agafa un llibre d'una llibreria o d'una biblioteca pública i se l'enduu a casa sense pagar o sense el registre pertinent de la bibliotecària comet senzillament un furt o un robatori. Aquest acte està penat per la llei. De la mateixa manera si algú ha penjat un text que no és seu a internet sense permís de l'autor o algú se'l copia sense tenir-ne dret s'hauria de considerar també que comet un furt o un robatori. I això hauria d'estar també penat per la llei.

Però no sembla que això passi. Són tants els centenars de milers de persones que cometen aquest delicte que resulta impossible disposar de la infrastructura per perseguir-los --denúncia, instrucció del cas, sanció i compliment de la pena corresponent-- .

Heus ací com la impossibilitat de persecució del delicte fa que aquest, efectuat a la llum pública, es pugui cometre impunement. "No robaràs" és un manament de la llei de Déu. I encara que no es cregui en Déu és delicte castigat arreu... llevat de si ho fas per internet... Èticament reprobable, oi?

Un cop més, i això va per als partidaris rousseaunians de la pedagogia, es demostra que fins i tot quan som adults, si desapareix tota por a l'hora de cometre un delicte, amb la força de l'ètica no n'hi ha prou. Si els nostres rouseaunians haguessin llegit Èsquil ("Les Eumènides") ja sabrien que des de l'època clàssica això se sap i constitueix un tret de la natura humana.

En aquesta tragèdia, quan la dea Atenea ha aconseguit acabar amb les venjances de sang i ha imposat la democràcia a la ciutat que portarà el seu nom, dóna als jutges un darrer consell: I no traieu del tot la temença a la ciutat, perquè, sense temor, ¿qui mortal seria just? Democràcia sí, però absència de temor davant del delicte no.

No somnieu tantes truites en educació i feu una mica més de cas als clàssics... ells sabien molt bé què mou i com és l'ànima humana.

Finlàndia (2)

Tant en l’àmbit de la política com en el professional s’esmenta sovint l’expressió “fer pedagogia de”. Suposo que es refereixen a la necessitat d’explicar o exposar les virtuts d’un determinat aspecte social (“fer pedagogia de la cultura del lleure”) o bé d’una derterminada visió política que es percep com esbiaixada per part del receptor (“s’ha de fer pedagogia del fet diferencial català”). Un cop més s’utilitzen mots cultes i complexos com a sinònim d’accions o conceptes més senzills. Passa recentment, per exemple, amb l’expressió “deconstrucció” –concepte del filòsof francès Derrida referit a complicades anàlisis dels significats lingüístics—utiltizada per dir simplement “desmuntar”. El concepte nou “desconstruir” no vol pas dir exactament “desmuntar”, però ja s’utilitza com a sinònim.

A mi em plau distingir “pedagogia” de “instrucció”. La pedagogia, en sentit estricte, seria la ciència o conjunt de ciències que estudien l’educació, és a dir, el procés mitjançant el qual una generació incorpora a la cultura adulta els infants i els adolescents. La instrucció seria una part de la pedagogia, i designaria les programacions, realitzacions i avaluacions dels processos concrets d’aprenentatge en un context singular. Moltes disciplines de la pedagogia fan referència sobretot als valors, a la teoria, a la sociologia, a la filosofia, a l’economia, a la història, a la comparació, etc. dels mons de l’educació. La pedagogia posa l’èmfasi en la descripció, l'anàlisi i l'explicació dels processos educatius. I sovint proposa com haurien de ser les pràctiques educatives per aconseguir una bona educació de la ciutadania. La didàctica, en canvi, carrega l’accent en la instrucció, és a dir, sobre els aprenentatges concrets.

Segons els informes PISA el país que té la joventut adolescent més ben instruïda és Flandes (sistema segregat) i, molta a la vora, ve Finlàndia (sistema comprensiu). Com que Flandes, de moment, forma part de Bèlgica i les avaluacions del PISA es fan per estats, sempre apareixen els finesos com els més ben instruïts del món. Són, però, els més ben educats?

Fa poc em vaig referir al fet que Finlàndia presenta una inestabilitat familiar molt gran (taxa alta de divorcis). A tot plegat s’hi ha d’afegir una taxa alta de suïcidis, molt pel damunt dels països mediterranis. Però el que més sorprèn és que la taxa de violència de gènere és també molt superior a l’espanyola! I això és dóna en un context legal en el qual les dones són jurídicament molt defensades i on la lluita per la igualtat de gènere en tots els àmbits fa anys que està contemplada. I tanmateix...

No ens podem emmirallar globalment en cap país del món, perquè tots, per bé que vagin, tenen els seus costats foscos. Envejo, certament, el grau d’instrucció dels adolescents finlandesos. Però no sé si és igual d’envejable la seva educació.

Neguit de viure

Fa uns anys se celebrava a Catalunya, set setmanes després del diumenge de resurrecció, l’anomenada Pasqua Granada. De la mateixa manera que el dilluns després de la Setmana Santa era festa, tampoc no es treballava el dilluns posterior a la Pentecosta, anomenada segona pasqua o també pasqua granada. Actualment és dia feiner i només es fa festa en alguns indrets com Barcelona i L’Hospitalet de Llobregat.

Poques persones menors de 30 anys deuen saber avui què vol dir Pasqua i com la religió cristiana s’ha embolicat i ha transcendit els ritmes de les cultures agràries que ens han precedit. Amb el tercer pleniluni de l’any es celebra la primavera, el rebrot de la vida, el primer símptoma de la qual són les flors. Per als cristians se celebra el triomf sobre la mort en el record de la resurrecció de Jesús. Pasqua –que vol dir “el pas de Déu”—és precisament la promesa de vida que suposa el misteri de Jesús de Natzaret.

Una setmana de setmanes després, al dia cinquantè, se celebra un “segon pas de Déu”: la Pentecosta. Som ja davant de l’estiu i aquella promesa que va ser la primera pasqua –l’anunci de les flors, els primers brolls en els arbres de fulla caduca—ha madurat i s’ha convertit en fruit abundós i exagerat. Sí, perquè si alguna cosa caracteritza la natura és l’exageració en el nombre de fruits, un excés que se situa enllà de la pura necessitat de reproducció anual. Els arbres, quan fruiten, fan l'amor a la vida! En poques setmanes els insectes brunzeixen, les cigales canten sense por a la calor, la piuladissa dels ocells s’excita, a les nit xerriquen els grills i udolen els mussols... arreu sembla que s’estengui el neguit de viure... és la plenitud de l’estiu!

No sembla estrany, com a signe, que aquest afany d’existir, de sortir de casa, d’obrir-se al goig de viure simbolitzi a la perfecció l’arribada de l’alè sagrat de Déu, de l’Esperit Sant... La fe malmesa dels deixebles de Jesús –fins aleshores atemorits i amagats-- ja no és la promesa d'una flor sinó el fruit madur; per això, plens d’una sana impaciència, Déu passa per ells per segona vegada, perden la por, l'ànima els esclata de vida, surten de casa, convençuts, com diu el text sagrat que s’esdevé en la Pentecosta, que l’alè sagrat de Déu s’ha estès per tots els racons de l’univers.

Avui és dilluns de pasqua granada. El sol és a tocar del seu triomf camí de la nit de sant Joan; la mar estrena les minves de juny; els arbres, vestits amb tots els tons del verd, matisen llum i calor; les flors irisen milers de colors i tot sembla, sí, posseït pel neguit de viure...

Odi

Fa uns dies, al vespre, fent zapping vaig anar a raure a una cadena de televisió que porta un toro com a icona. En emissions anteriors havia transmès en directe la missa de l'aniversari de l'elecció del papa Benet XVI. Doncs bé: en l'emissió que contemplava es veia una lideressa política de la dreta espanyola envoltada de nens i nenes. Com si els expliqués un conte els anava dient que hi havia comunitats autònomes on els nens i nenes com ells tenien prohibit parlar en espanyol; que no se'ls ensenyava aquesta llengua i que si parlaven castellà els castigaven. ¿Què creieu, els preguntava, que s'hauria de fer? Què faríeu vosaltres? Perquè només se'ls ensenya la llengua cooficial...

Primer em vaig indignar. Després em vaig entristir. En primer lloc perquè el que deia la lideressa en qüestió era fals. Ni a Catalunya, ni al País Basc ni a Galícia i encara menys a València i a Mallorca--les úniques comunitats amb llengua cooficial-- es prohibeix als nens que parlin castellà i tampoc no se'ls castiga si ho fan. També és fals que no s'ensenyi el castellà. Però el mal ja està fet. La lideressa deia d'una banda el que els espectadors de la cadena volien sentir. I de l'altra havia ja sembrat la llavor de l'odi en unes criatures que difícilment admetrant que dins el marc de l'estat espanyol, en compliment de l'article tercer apartat 2 de la Constitució, cal protegir unes llengües minoritàries en perill d'extinció.

D'una banda la missa d'aniversari del sant Pare. De l'altra, la semença de l'odi a través de la mentida. No encaixa massa, oi?

Finlàndia

Un dels problemes, al meu entendre, que tenen les ciències socials consisteix a trobar amb certesa l’atribució causal dels fenòmens que s’estudien. Massa habitualment es fan simples correlacions de les quals no es pot assegurar que dos fenòmens, o una acció i un fenomen posterior que s’hi relacioni, tinguin una relació de causa a efecte. Així, per exemple, seria una relació normal de causa a efecte o, si més no, que explicaria els mals resultats acadèmics d’un segment de la població, el fet que els alumnes procedissin d’un medi molt desarticulat familiarment, amb molts divorcis i separacions conjugals. Doncs aquesta relació --famílies separades i mals resultats acadèmics dels fills-- no es compleix necessàriament. Per tant no explica els mals resultats escolars.

Em permeto posar un exemple. Quan parlem d’educació en relació als resultats acadèmics, tots els informes coincideixen a situar Finlàndia gairebé com un model. És veritat que els resultats d’instrucció assolits pels alumnes finlandesos són molt bons. El curiós del cas, però, és que les separacions matrimonials i els divorcis sovintegin en aquest país nòrdic. Segons el doctor Melgarejo que ha fet la seva tesi doctoral sobre el sistema educatiu finlandès, és bastant normal que en aquest país els matrimonis se separin fins a quatre i cinc vegades. En principi no sembla pas que aquesta desarticulació familiar sigui el millor ambient perquè els fills obtinguin uns bons resultats escolars... Doncs els obtenen! Sobta que fracassar emocionalment fins a quatre vegades no sigui un impediment per als bons resultats escolars, oi?

Per tant l'afirmació segons la qual sempre i en tota circumstància una alta taxa de divorcis pot explicar uns mals resultats acadèmics és falsa. Pot coexistir una alta taxa de divorcis i uns bons resultats. Com probablement pot passar el contrari. O pot no passar cap de les dues coses amb prou constància estadística.

Entendre el món de l’educació és terriblement complex i extraordinàriament difícil. Només recerques concretes, dades, i estudis complexos ens poden donar llum sobre el què és aconsellable o no de fer.

Entre els qui ens dediquem a l’ensenyament, des de qualsevol òptica, hauríem de tenir com a obligatori, quan parlem sobre el que fem o s'hauria de fer, l’ús de l’adverbi “probablement” i l’expressió verbal “això podria indicar que”.

Ah! I sempre que ens sembli que hem descobert un petit camí que soluciona parcialment un dels problemes que tenim plantejats a l’aula, cal que tinguem la humilitat d’utilitzar el verb “mostrar”.En el món de l’ensenyament i de l’educació rarament és “demostra” res. Com a molt es “mostra”. I encara estaria millor dir “sembla mostrar-se que...”

Caín

Caín, segons els relats mítics del Gènesi, era un dels fills d’Adam i Eva, els primers pares i habitants de la Terra. Conta la Bíblia que, engelosit per la bondat del seu germà Abel, Caín el va matar. No pretenc pas parlar de la Sagrada Ecriptura sinó del cainisme en l’imaginari social espanyol... Tanmateix he pensat que calia aclarir qui era Caín ja que per l’experiència que rebo a la Facultat és possible que els lectors de menys de 30 anys no sàpiguen de qui els parlo (i tampoc no puguin entendre el tema d’aquesta magnífica pintura de Tiziano). Fa uns dies ningú de la meva classe sabia qui era Adam i Eva...

Al que anava: el PP s’ha desvinculat del Pacte d’Educació que promovia el ministre Gabilondo. Això vol dir que el PSOE farà modificacions sobre educació que el PP, quan arribi al poder, les canviarà. Així, doncs, l’educació en aquest país continuarà essent un rigodón. Cap esperança, doncs, de posar-hi un mínim remei en els propers deu anys.

I no és estrany que sigui així. Per què? Doncs perquè un dels elements genètics de l’imaginari social espanyol és el cainisme. N’hi ha prou a llegir els diaris de Madrid o a escoltar algunes emissores d’àmbit estatal per comprovar que el sectarisme radical és una constant històrica espanyola de llarga durada. No és que hi hagi un germà bo, Abel, i un de dolent, Caín, sinó que els dos són Caín perquè els dos es volen anul·lar. Si no tenim més tensions que arribin a l’agressió física és perquè s’ha superat amb el temps la misèria material.

Espanya és un país caïnita –més vaselinós o més bèstia segons circumstàncies--. Com és lògic en un país caïnita Espanya només té dos partits. Espanya és un país on el matís està prohibit. O tot o res. O tu o jo. O amb mi o contra mi.

Per això l’intent de pactar en educació un qualsevol nucli comú que estigués per damunt dels governs de torn era una quimera impossible. Perquè mentalment hi ha dues Espanyes que no s’estimen. Caïnisme pur que encara dura...

Importància

Ahir vaig participar en una taula rodona dins d'una jornada dedicada als models educatius. Una de les intervencions va exposar el convenciment que el tema de l’educació interessava cada dia més a la nostra societat. I que tothom era conscient de la seva importància. En el meu torn vaig discrepar d’aquesta idea.

De fet ja no em semblava bé que el títol fos “models educatius” quan, de fet, havíem de parlar sobretot de l’escola. El més procedent hauria estat parlar de “models escolars” perquè l’educació no és només patrimoni de l’escola sinó de tota la societat. Parlar de models educatius implicaria parlar de l’educació en el si de la família, a la televisió, als jocs d’ordinador, a internet, etc, i, evidentment, això supera el marc escolar estricte.

I pel que fa a la importància de l’escola a la societat, enllà de disposar d’una plaça escolar on els pares puguin enviar els fills el màxim de temps possible, el meu diagnòstic és radical: l'escola no interessa gairebé gens. Un exemple comparatiu crec que pot aclarir el que vull dir quan parlo de "importància".

L’esport de competició és, sense dubte, molt important en la nostra societat. Hi ha diaris cada dia sobre esports; les ràdios i les televisions en fan també programes diaris i ja no parlem de les retransmissions en directe i en diferit de les competicions esportives de tot tipus... A més, a les converses socials i professionals, sobretot en el cas del futbol, els comentaris, les discussions i les passions fins i tot hi apareixen també amb molta freqüència. Curiós: la competició, la lluita per ser el millor, l’afany de guanyar són valors essencials en l’esport. Que cobri més qui millor juga no ho discuteix ningú. L’igualitarisme està renyit amb el món de l’esport... i, en canvi, aquests valors són els que, en principi (no a la pràctica) s’intenten capgirar a l’escola amb uns resultats coneguts per tothom.

L’educació i l’escola no són importants en el nostre entorn social. No hi ha seccions fixes diàries o setmanals en els diaris. Cap programa fix de televisió o de ràdio. I, si apareix en alguna conversa, és per carregar a l’escola alguna obligació més en què la societat falla estrepitosament. L'emissora "Catalunya Ràdio", per exemple, cada dia, de dos quarts de tres a les tres dedica mitja hora a l’esport, tant de temps com al repàs de totes les notícies que s’han esdevingut al món! Això és un clar indicador que l'esport sí que és important! ¿Quines són les notícies sobre educació o escola? Les excepcions que, segons els cànons, marca el concepte de notícia: que un home ha mossegat un gos... És a dir: vagues de mestres, l’agressió d’un pare a una professora, un greu problema de disciplina, una desgràcia personal quan un grup surt d’excursió, una notícia negativa de les proves de les PAU, els informes desoladors de les avaluacions externes com Pisa...

Un altre indicador mostra clarament que la nostra societat no s’interessa per l’educació: les campanyes electorals. Algunes vegades he tingut contactes polítics amb persones compromeses en la gestió pública. Quan els he proposat de dir això o allò sobre educació m’han mirat amb escepticisme i m’han dit que no valia la pena. Per què? Doncs perquè fer qualsevol proposta sobre educació no fa guanyar ni perdre un sol vot. A les sessions de presentació dels programes electorals sobre educació, em solen comentar, hi ha més gent a la taula que no pas entre el públic per més convocatòries a sindicats i a d'altres institucions relacionades amb educació que es facin. Només s'esmenta allò que lliga emocionalment, com el PP quan vol imposar el castellà com a llengua vehicular arreu velis nolis, i que es pot afegir al paquet del nacionalisme espanyol que preconitza i excita aquest partit entre el seu electorat. Però això no es parlar d’educació, sinó d’una altra cosa molt diferent.

Jo no voldria que fos així. Però les coses són com són. I situant-nos en la realitat estarem en situació, potser, de proposar alguna millora per al futur.

Són ells

Fa un parell de dies el Parlament de Catalunya va proclamar per àmplia majoria que el Tribunal que ha de jutjar la seva feina, l’Estatut, és incompetent per fer-ho. A La Vanguardia, gairebé cada setmana un jurista català de prestigi, d’ideologia unionista, fa prestidigitacions jurídiques per mostrar que és perfectament legítim i democràtic que sis senyors puguin anul•lar el que un poble legítimament ha refrendat. Un altre catedràtic de dret constitucional, el doctor Pérez Royo, en canvi, des de Sevilla estant, fa també enginyeria jurídica per mostrar que l’Estatut és plenament constitucional i que fins i tot el Tribunal se hauria d’inhibir davant dels recursos.

Jo, prescindint dels meus sentiments i prejudicis fins on m’és possible, m’identifico amb el que va dir una periodista que, des d’un punt de vista habitualment contrari al meu, proclamava també a La Vanguardia que davant l’Estatut s’hi podien posar tots els entrebancs jurídics que es vulguin però que, políticament parlant, un text refrendat per un poble “anava a missa” (sic).

També Miquel Roca Junyent, un dels pares de la Constitució, explicava a la televisió que el text és plenament constitucional. I feia una distinció subtil però molt didàctica. La Constitució –que ens va costar molt de cnsensuar, va dir— a més de la lletra estricta té una música. I la interpretació de la lletra s’ha de fer des de la música. Perquè de la lletra estricta es pot interpretar i argumentar tot. En canvi de la música no. Aquesta música era la tolerància, el respecte, la voluntat de consens... Carregar-se l’Estatut és desafinar la música, trencar el pacte, enverinar el consens, tornar a l’etapa preconstitucional, retornar a l'imaginari espanyol del segle XIX...

Però no hi haurà res a fer. Castraran l’Estatut amb l’aplaudiment de la majoria immensa d’espanyols que gaudirà de valent tot veient com el tribunal “pone a los catalanes en su sitio”. I no passarà res. Perquè en qüestions essencialistes els espanyols, malgrat el caïnisme de la seva política, davant de qualsevol diferència són u (Euskadi n’és una mostra contundent) i nosaltres, en canvi, cent mil febleses que no es posaran d’acord. Així mai no podrem guanyar...

Jo tinc un argument més, molt substantiu, per declarar incompetent el tribunal: la presència de tres dels seus membres, decisius, en una cursa de braus a Sevilla fa poc (un del sector reaccionari i dos més del sector ultramuntà). Mireu la fotografia (Francis Ford Coppola s'hi hauria pogut inspirar):

Sí. Són ells. Ja formen majoria... Tenen el poder de decidier si som o no una nació. Ells i tres més... ¿Com podem ser jutjats per tres persones que gaudeixen en un espectacle sangonós caracteritzat per la tortura explícita d’un animal? ¿Com han de tenir sensibilitat per jutjar els sentiments i la voluntat d’un país que a hores d'ara majoritàriament abomina d'un espectacle tan horrible?

Auguro temps molt tristos per al futur... I tot, fruit d’una intolerància històrica que tan bé s'expressa en aquesta morbositat pública.