29 de maig de 2010

Finlàndia (2)


Tant en l’àmbit de la política com en el professional s’esmenta sovint l’expressió “fer pedagogia de”. Suposo que es refereixen a la necessitat d’explicar o exposar les virtuts d’un determinat aspecte social (“fer pedagogia de la cultura del lleure”) o bé d’una derterminada visió política que es percep com esbiaixada per part del receptor (“s’ha de fer pedagogia del fet diferencial català”). Un cop més s’utilitzen mots cultes i complexos com a sinònim d’accions o conceptes més senzills. Passa recentment, per exemple, amb l’expressió “deconstrucció” –concepte del filòsof francès Derrida referit a complicades anàlisis dels significats lingüístics—utiltizada per dir simplement “desmuntar”. El concepte nou “desconstruir” no vol pas dir exactament “desmuntar”, però ja s’utilitza com a sinònim.

A mi em plau distingir “pedagogia” de “instrucció”. La pedagogia, en sentit estricte, seria la ciència o conjunt de ciències que estudien l’educació, és a dir, el procés mitjançant el qual una generació incorpora a la cultura adulta els infants i els adolescents. La instrucció seria una part de la pedagogia, i designaria les programacions, realitzacions i avaluacions dels processos concrets d’aprenentatge en un context singular. Moltes disciplines de la pedagogia fan referència sobretot als valors, a la teoria, a la sociologia, a la filosofia, a l’economia, a la història, a la comparació, etc. dels mons de l’educació. La pedagogia posa l’èmfasi en la descripció, l'anàlisi i l'explicació dels processos educatius. I sovint proposa com haurien de ser les pràctiques educatives per aconseguir una bona educació de la ciutadania. La didàctica, en canvi, carrega l’accent en la instrucció, és a dir, sobre els aprenentatges concrets.

Segons els informes PISA el país que té la joventut adolescent més ben instruïda és Flandes (sistema segregat) i, molta a la vora, ve Finlàndia (sistema comprensiu). Com que Flandes, de moment, forma part de Bèlgica i les avaluacions del PISA es fan per estats, sempre apareixen els finesos com els més ben instruïts del món. Són, però, els més ben educats?

Fa poc em vaig referir al fet que Finlàndia presenta una inestabilitat familiar molt gran (taxa alta de divorcis). A tot plegat s’hi ha d’afegir una taxa alta de suïcidis, molt pel damunt dels països mediterranis. Però el que més sorprèn és que la taxa de violència de gènere és també molt superior a l’espanyola! I això és dóna en un context legal en el qual les dones són jurídicament molt defensades i on la lluita per la igualtat de gènere en tots els àmbits fa anys que està contemplada. I tanmateix...

No ens podem emmirallar globalment en cap país del món, perquè tots, per bé que vagin, tenen els seus costats foscos. Envejo, certament, el grau d’instrucció dels adolescents finlandesos. Però no sé si és igual d’envejable la seva educació.