Caín

Caín, segons els relats mítics del Gènesi, era un dels fills d’Adam i Eva, els primers pares i habitants de la Terra. Conta la Bíblia que, engelosit per la bondat del seu germà Abel, Caín el va matar. No pretenc pas parlar de la Sagrada Ecriptura sinó del cainisme en l’imaginari social espanyol... Tanmateix he pensat que calia aclarir qui era Caín ja que per l’experiència que rebo a la Facultat és possible que els lectors de menys de 30 anys no sàpiguen de qui els parlo (i tampoc no puguin entendre el tema d’aquesta magnífica pintura de Tiziano). Fa uns dies ningú de la meva classe sabia qui era Adam i Eva...

Al que anava: el PP s’ha desvinculat del Pacte d’Educació que promovia el ministre Gabilondo. Això vol dir que el PSOE farà modificacions sobre educació que el PP, quan arribi al poder, les canviarà. Així, doncs, l’educació en aquest país continuarà essent un rigodón. Cap esperança, doncs, de posar-hi un mínim remei en els propers deu anys.

I no és estrany que sigui així. Per què? Doncs perquè un dels elements genètics de l’imaginari social espanyol és el cainisme. N’hi ha prou a llegir els diaris de Madrid o a escoltar algunes emissores d’àmbit estatal per comprovar que el sectarisme radical és una constant històrica espanyola de llarga durada. No és que hi hagi un germà bo, Abel, i un de dolent, Caín, sinó que els dos són Caín perquè els dos es volen anul·lar. Si no tenim més tensions que arribin a l’agressió física és perquè s’ha superat amb el temps la misèria material.

Espanya és un país caïnita –més vaselinós o més bèstia segons circumstàncies--. Com és lògic en un país caïnita Espanya només té dos partits. Espanya és un país on el matís està prohibit. O tot o res. O tu o jo. O amb mi o contra mi.

Per això l’intent de pactar en educació un qualsevol nucli comú que estigués per damunt dels governs de torn era una quimera impossible. Perquè mentalment hi ha dues Espanyes que no s’estimen. Caïnisme pur que encara dura...