Finlàndia

Un dels problemes, al meu entendre, que tenen les ciències socials consisteix a trobar amb certesa l’atribució causal dels fenòmens que s’estudien. Massa habitualment es fan simples correlacions de les quals no es pot assegurar que dos fenòmens, o una acció i un fenomen posterior que s’hi relacioni, tinguin una relació de causa a efecte. Així, per exemple, seria una relació normal de causa a efecte o, si més no, que explicaria els mals resultats acadèmics d’un segment de la població, el fet que els alumnes procedissin d’un medi molt desarticulat familiarment, amb molts divorcis i separacions conjugals. Doncs aquesta relació --famílies separades i mals resultats acadèmics dels fills-- no es compleix necessàriament. Per tant no explica els mals resultats escolars.

Em permeto posar un exemple. Quan parlem d’educació en relació als resultats acadèmics, tots els informes coincideixen a situar Finlàndia gairebé com un model. És veritat que els resultats d’instrucció assolits pels alumnes finlandesos són molt bons. El curiós del cas, però, és que les separacions matrimonials i els divorcis sovintegin en aquest país nòrdic. Segons el doctor Melgarejo que ha fet la seva tesi doctoral sobre el sistema educatiu finlandès, és bastant normal que en aquest país els matrimonis se separin fins a quatre i cinc vegades. En principi no sembla pas que aquesta desarticulació familiar sigui el millor ambient perquè els fills obtinguin uns bons resultats escolars... Doncs els obtenen! Sobta que fracassar emocionalment fins a quatre vegades no sigui un impediment per als bons resultats escolars, oi?

Per tant l'afirmació segons la qual sempre i en tota circumstància una alta taxa de divorcis pot explicar uns mals resultats acadèmics és falsa. Pot coexistir una alta taxa de divorcis i uns bons resultats. Com probablement pot passar el contrari. O pot no passar cap de les dues coses amb prou constància estadística.

Entendre el món de l’educació és terriblement complex i extraordinàriament difícil. Només recerques concretes, dades, i estudis complexos ens poden donar llum sobre el què és aconsellable o no de fer.

Entre els qui ens dediquem a l’ensenyament, des de qualsevol òptica, hauríem de tenir com a obligatori, quan parlem sobre el que fem o s'hauria de fer, l’ús de l’adverbi “probablement” i l’expressió verbal “això podria indicar que”.

Ah! I sempre que ens sembli que hem descobert un petit camí que soluciona parcialment un dels problemes que tenim plantejats a l’aula, cal que tinguem la humilitat d’utilitzar el verb “mostrar”.En el món de l’ensenyament i de l’educació rarament és “demostra” res. Com a molt es “mostra”. I encara estaria millor dir “sembla mostrar-se que...”