30 de maig de 2010

Temor


En un temps mort d'una sessió d'enregistrament, un dels músics estava molt atent mirant el seu mòbil. Com que portava molta estona així li vaig preguntar què estava fent. Em va dir que estava llegint. Què llegeixes?--li vaig preguntar--. La metamorfosi de Kafka, em va respondre.


M'hi vaig acostar i, efectivament, estava llegint en pantalla una pàgina sencera de lletra que anava passant amb el dit... Se'ns van anar afegint un parell de músics més mentre a la sala d'enregistrament els trombons refeien diverses frases de la darrera peça... I vam començar a parlar desordenadament sobre aquest fenomen. Vaig assenyalar el perill que els escriptors puguin veure molt erosionats els seus drets per causa de la pirateria informàtica, com ja s'esdevé amb els músics. Tinc amics escriptors i sé que els seus originals són en word...

Crec que els músics i els escriptors tenen dret a viure del que fan i a regalar o vendre el producte de la seva feina en funció de les seves conveniències i d'acord amb el marc legal. "Baixar", com avui es diu, el text d'una novel·la gratuïtament de la xarxa, sense que aquesta sigui la voluntat de l'autor, em sembla clarament un frau. Si algú agafa un llibre d'una llibreria o d'una biblioteca pública i se l'enduu a casa sense pagar o sense el registre pertinent de la bibliotecària comet senzillament un furt o un robatori. Aquest acte està penat per la llei. De la mateixa manera si algú ha penjat un text que no és seu a internet sense permís de l'autor o algú se'l copia sense tenir-ne dret s'hauria de considerar també que comet un furt o un robatori. I això hauria d'estar també penat per la llei.

Però no sembla que això passi. Són tants els centenars de milers de persones que cometen aquest delicte que resulta impossible disposar de la infrastructura per perseguir-los --denúncia, instrucció del cas, sanció i compliment de la pena corresponent-- .

Heus ací com la impossibilitat de persecució del delicte fa que aquest, efectuat a la llum pública, es pugui cometre impunement. "No robaràs" és un manament de la llei de Déu. I encara que no es cregui en Déu és delicte castigat arreu... llevat de si ho fas per internet... Èticament reprobable, oi?

Un cop més, i això va per als partidaris rousseaunians de la pedagogia, es demostra que fins i tot quan som adults, si desapareix tota por a l'hora de cometre un delicte, amb la força de l'ètica no n'hi ha prou. Si els nostres rouseaunians haguessin llegit Èsquil ("Les Eumènides") ja sabrien que des de l'època clàssica això se sap i constitueix un tret de la natura humana.

En aquesta tragèdia, quan la dea Atenea ha aconseguit acabar amb les venjances de sang i ha imposat la democràcia a la ciutat que portarà el seu nom, dóna als jutges un darrer consell: I no traieu del tot la temença a la ciutat, perquè, sense temor, ¿qui mortal seria just? Democràcia sí, però absència de temor davant del delicte no.

No somnieu tantes truites en educació i feu una mica més de cas als clàssics... ells sabien molt bé què mou i com és l'ànima humana.