3 de juliol de 2010

Mundials


En el meu entorn s’estranyen que no segueixi ni m’interessin els campionats mundials de futbol que tenen lloc a Sud-àfrica. No m’interessen per dues raons fonamentals: en primer lloc perquè no m’agrada el joc de competició; i en segon lloc perquè la selecció del meu país no hi juga. Ni la deixen jugar ni gairebé la deixen ser. Que jo sàpiga la selecció catalana de futbol no hi és present, oi, a Sud-àfrica? Suposant que jo tingués interès per l’esport de competició m’imagino que a ningú l’estranyaria que volgués seguir, per exemple, els resultats obtinguts pel Iemen del nord.

Reconec que l’esport és un espectacle i un entreteniment universal (confesso, doncs, que el raret en aquest cas sóc jo). I estic íntimament convençut que la pràctica de l’esport en els joves té una dimensió i una eficàcia educativa molt important. L’esport és un gran transmissor de valors. I en el camp educatiu la seva pràctica ajuda a construir-los i a potenciar-los. Res a dir, doncs, de la presència de l’esport en l’educació de la ciutadania. Ben al contrari!

Valors tan positius i necessaris com la solidaritat, l’esforç, el treball, la disciplina, la primacia de l’equip per damunt de les individualitats poden ser adquirits mitjançant la pràctica de l’esport. Sembla, diuen, que el Barça de Guardiola ha donat, en aquest sentit, una gran lliçó.

En el gran parador universal dels jocs olímpics els amants de l’esport gaudeixen de l’espectacle en què per assolir el triomf només compten el mèrit, la destresa, el sacrifici personal i la més absoluta autoexigència. Si aquests valors s’interioritzessin i s’universalitzessin en la conducta humana i en la lluita pels aprenentatges seria un gran triomf didàctic. Sí, perquè per ser esportista d’elit, --un model que tothom accepta que és digne de ser admirat, fins i tot els pedagogs moderns!—des de ben jove cal creure en les pròpies capacitats i dedicar molt de temps a superar-se, a voler ser el millor, a entrenar-se i a competir. ¡¡Que bonic i eficient seria que tots aquests valors també es donessin en la conducta positiva personal i en l’aprenentatge de totes les disciplines acadèmiques!!!

No tinc tampoc el més mínim dubte que l’activitat física és molt positiva per a la salut personal, fins i tot psíquica. Crec que milers d’estudis mèdics ho confirmen... Una altra cosa és que a mi m’agradi fer joc de competició. Quan n’he fet gairebé sempre he perdut. I quan no perdia jo em feia pena que perdés el contrincant...

És aquí on neix el meu malestar respecte de l’esport. No perquè l’esport sigui dolent per ell mateix, sinó perquè expressa i concreta una dimensió de la vida que trobo esgarrifosa: la lluita entre iguals per sobreviure. Sé que és així i que no hi podem fer res. Però no m’agrada. No m’agrada que l’exultació, l’alegria i fins i tot gairebé la histèria d’un triomf esportiu es basi substantivament en la depressió, la tristesa i l’ensorrament d’una altra persona o equip. Perquè és una fal•làcia allò de l’important és participar. No, a l’esport s'hi va a guanyar, i no pas només a participar... Precisament quan els partits són amistosos les grades dels estadis són buides.

Tampoc no podem menystenir la cara fosca de l’esport, ja que l’esport com gairebé tot a la vida és ambigu i pot tenir costats negatius. El joc brut, l’amenaça verbal, la corrupció en la gestió dels grans esdeveniments, l’excés en els guanys dels futbolistes en temps de crisi i, en especial, la possible generació de violència interior. ¿Fins a quin punt l’esport de competició amb els sectors que s'identifiquen al darrera dels equips sublima l’agressivitat i la canalitza? O fins a quin punt, de fet, no la pot generar com, d’altra banda, força incidents violents al seu voltant han estat notícia i ens ho mostren?

Cal acceptar, doncs, que l’esport és entre d’altres coses importants (espectacle, entreteniment, salut, llocs de treball...) una mena de pràctica cultural que condueix i sublima l’ancestral lluita per la vida, la selecció dels millors per sobreviure. I que ha d’estar present en les seves dimensions positives en l’educació és indiscutible. Però no m’agrada que la vida hagi de ser una lluita per sobreviure... jo, si hagués estat Déu, ho hauria muntat d’una altra manera en el moment de la creació...

I tampoc m’agrada que la selecció del meu país no estigui present a Sud-àfrica. ¿Per quins set sous hauria jo de seguir els mundials?