El cinquè sofriment

Crec que en aquesta vida, ni que sigui per instint, estem ordenats a ser feliços. Ningú no vol sofrir ni busca el dolor. El dolor i el sofriment s’oposen clarament al camí natural vers la felicitat o, si més, no del petit benestar que pot ser assolible, inscrit en l’ànima humana. Quan patim busquem sempre la manera de pal•liar al més ràpidament possible el sofriment. Tota la història de la humanitat, de fet, és una lluita contra el patiment i l’aflicció.

Crec que va ser Leibniz qui, ja al segle XVII, va classificar els dolors humans en quatre tipologies: patiments físics, psíquics, morals i metafísics. Tots els humans hem experimentat els tres primers de manera clara: un simple mal de queixal, una angoixa i un sentiment de culpabilitat..

Potser el quart dolor de Leibniz no emergeix de manera tan clara a la consciència dels humans –el sentit de la vida i del mateix dolor, la mort, la impossibilitat de sortir de la presó del propi cos... en definitiva el que s’anomena el “dolor de ser”--. Tanmateix estic convençut que el dolor metafísic mossega tothom. Hi ha persones que hi són molt sensibles i no poden foragitar fàcilment la pregunta sense resposta sobre el sentit i l’única certesa de la mort. D’altres, en canvi, saben marginar el dolor metafísic pensant en altres coses, gaudint de les sensualitat dels presents, practicant l’humor, distraient-se sense parar o anestesiant-se amb el treball, amb l’acció o amb qualsevol altre mitjà.

Crec que Leibniz es va deixar en la seva llista un cinquè sofriment: el que resulta de la ignorància. L’he experimentat durament en els darrers dies tot llegint Reescribiendo el génesis. De la gloria de Dios al sabotaje del universo, del catedràtic de Física, poeta i humanista David Jou.

L’autor, profundament savi, ens resumeix amb habilitat les intuïcions de fons que algunes religions, filosofies o ciències han tingut sobre l’origen de l’univers. Aquests primers apartats de cada capítol els he seguit prou bé. A continuació exposava el que diu la física actual sobre aquestes intuïcions.... i ha estat aquí on he experimentat el cinquè sofriment: la punyetera ignorància.... He llegit cada línia amb fe de neòfit, sense entendre gairebé mai res, només aturant-me i subratllant amb fruïció alguna afirmació que m’era clara (molt de tant en tant), com per exemple quan afirma que “literalment parlant som pols d’estrelles”. I no podia entendre gairebé res del que deia perquè em faltava un mínim de cultura científica! No he entès res perquè a l’escola només em van ensenyar quatre mesos de física quan jo tenia 14 anys i mai més!

Ara es parla molt de competències, i que és més important el procés que el producte, i que millor conèixer el mètode que no pas els resultats... No hi estic d’acord! No he entès aquest llibre no pas perquè jo sigui incompetent ni per què de menut no m’haguessin format en aquestes bestieses didàctiques, sinó senzillament perquè no sé física!!! I per més que posi al Google el terme “física quàntica” i tingui així fàcil accés a la informació, mai no entendré el que em surti perquè sóc un ignorant de la disciplina concreta que no em van ensenyar i no pas per manca de cap competència, ni perquè no sàpiga aprendre a aprendre, ni perquè no hagi estat ensinistrat en escoles inclusives o en treballs cooperatius.

No he entès el llibre perquè sóc un ignorant. I la consciència d’ignorància produeix un dolor afilat i profundament trist.