9 de juliol de 2010

Estatut


Avui us parlaré de mi. Dels meus sentiments. Vagi d'antuvi que no represento ningú. Políticament sóc un simple votant...Però no puc amagar que em sento ferit, maltractat i humiliat.

Vaig saber el contingut de la sentència del Tribunal Constitucional el dilluns a la tarda mentre assistia a l'assaig del grup musical al qual pertanyo. Confesso que em vaig sentir deprimit, i trist... No vaig seguir l'assaig de tanta tristesa rabiosa que tenia a dins. Es faci l'enginyeria jurídica que es faci, l'única sentència democràtica possible era que no n'hi hagués. Cap tribunal pot estar per damunt del que un poble aprova en referèndum, per bé o malament tècnicament parlant que estigui fet el que s'aprova. Amb la sentència del TC perdem la contundència efectiva de ser nació; se'ns qüestiona la política lingüística, no se'ns permet tenir tribunals propis de justícia i se'ns posen traves serioses a l'autonomia financera. I sobretot se'ns recorda que per ser hem de demanar permís a gent de fora. Em vaig sentir profundament humiliat.

Fa anys, per edat, vaig votar en el referèndum que va aprovar per àmplia majoria la Constitució del 1978. Com a català, encara mort de por en aquells temps incerts amb tot l'exèrcit i amb tota la policia franquista intacta, em va semblar un gran avenç. Per primer cop en la història d'Espanya les normes de joc no s'imposaven per part d'un bàndol sinó que es pactaven. No teníem res, ni llibertat d'expressió. Disposar d'un Estatut d'autonomia era realment un somni. Recordo que en aquells temps la diversitat interna de la península Ibèrica cívicament era respectada. Vaig creure, ingènuament com s'ha vist, que ens podríem entendre. Em vaig equivocar.

Amb el temps la visió uniforme i centralista d'Espanya s'ha reforçat. No només en els partits de la dreta sinó també en el PSOE. Segons el president del govern s'ha assolit l'objectiu (no sé quin) i es tanca l'evolució de l'autogovern. I d'una manera especial --i això encara cou més-- la unitat i la uniformitat d'Espanya en contra de les diferències, ha quallat entre les elites intel·lectuals. Té raó en Puigverd: al final s'ha aconseguit que s'abracin l'Espanya Azañista i la de Primo de Rivera pel que fa a Catalunya. Queda clar que en aquesta abraçada el que jo sento ser no hi cap.

Em vaig equivocar. Vaig ser ingenu. Amb aquesta sentència m'han expulsat del que jo vaig votar el 1978. Si m'haguessin dit que algun dia un TC redactaria aquesta sentència jo no hagués donat el meu assentiment a aquesta constitució. M'han tret gairebé amb violència de les normes de joc que jo vaig votar. Me n'han expulsat. I el to del periodisme espanyol i de les tertúlies de la televisió, llevat d'alguna rara excepció, me'n fan adonar encara més. I encara pla que els quatre talibans que va situar el PP en el TC no han assolit majoria perquè aleshores em sembla que amb aquesta sentència no hauríem arribat ni a diputació de tercera.

Avui us parlo de mi. No represento ningú. Políticament sóc un simple votant. Em sento maltractat, ferit, humiliat i expulsat d'una Constitució que ja no m'empara. Potser només sóc jo sol que em sento així... en aquest cas, és només el meu problema...

1 comentari:

Anònim ha dit...

No ets tu sol que et sents així!